¿Joventut desconnectada?

Molt s’ha parlat de la joventut durant la pandèmia, majoritàriament en boca de persones adultes. Se l’ha jutjat, se l’ha acusat de poc solidària, s’ha mostrat una imatge esbiaixada, estereotipada i poc real. Però la joventut que coneixem nosaltres no és aquesta. Els monitors i monitores que cada cap de setmana acompanyen milers de nens que participen en centres i clubs d’esplai, en caus i en espais d’oci són una joventut compromesa amb el seu entorn i amb la transformació social a través de l’educació no formal. Són, potser, una joventut desconnectada en molts aspectes. En absolut poc compromesa o acrítica amb el que l’envolta, sinó desconnectada de l’‘statu quo’, de l’‘establishment’, de la casta. Allunyada d’una classe dirigent que es dedica més a la lògica de partits que a fer política de carrer i d’un Parlament on no troba ni il·lusió ni solució als seus problemes.

¿Què creuen vostès que pensa un jove que no pot accedir a una vivenda digna i que veu com, dia a dia, es produeixen desenes de desnonaments en el nostre entorn? ¿Com d’indignada ha d’estar una persona jove que no pot acabar la universitat perquè estudiar ha resultat ser un privilegi per a rics més que un dret universal, o una que es veu obligada a treballar hores i hores en una feina precaritzada? ¿Com ha de sentir-se una joventut que percep que existeix una limitació clara en drets socials o que es troba amb mitjans de comunicació, en connivència amb partits polítics, que accentuen els discursos d’odi en contra del feminisme, de les persones migrades o dels col·lectius LGTBI?

Són només algunes de les moltes preocupacions que té la nostra joventut, i que, cal dir-ho, no són problemes només d’aquest col·lectiu. Perquè, desgraciadament, els diners mouen aquest món i fan que el sistema només funcioni per a uns quants: els de sempre, els poderosos.

¿Quina solució els donem nosaltres, des de l’esplai, des de les entitats que treballem per a l’educació en l’oci? L’educació en un esperit crític i per la transformació social. El nostre concepte d’educació passa per capgirar aquest sistema i deixar enrere les injustícies i les classes socials, per combatre les desigualtats i la falta d’equitat en l’accés a l’oci, un dret universal que no s’acaba de materialitzar.

Notícies relacionades

Creix el malestar de les escoles pels monitors de les extraescolars del setembre

El paper dels joves en la pandèmia

Per fer aquesta feina com ens agradaria, tanmateix, necessitem moltes coses que ara no tenim. Més recursos econòmics a través del conveni d’oci que fa anys que està congelat; locals i espais dignes on desenvolupar la nostra tasca; però, sobretot un reconeixement institucional real de la nostra activitat educativa i social, que posi en valor la feina que fem i que ens reconegui com a agent educatiu clau, equiparant-nos als centres d’educació formal. Les funcions són diferents, però necessàriament compatibles. No podem anar darrere de les escoles, hem de poder parlar-nos de tu a tu, que l’Administració construeixi circuits pedagògics reals entre l’educació en l’oci, els centres educatius i els serveis socials. Aquest treball en xarxa afavoriria la detecció en els espais d’oci de necessitats i problemàtiques que, en ocasions, sovint per falta de recursos, passen per alt a les escoles i instituts.

Amb aquest suport, amb aquest reconeixement de la tasca educativa que milers de joves ja estan fent ara mateix, voluntàriament, dedicant el seu temps lliure als altres per fer del seu barri un món millor, nosaltres podem fer molt. Podem avançar decididament cap a una societat més justa on predominin els valors que creiem universals i que apliquem cada dia a la nostra activitat pedagògica i social: l’estima, el respecte, l’escolta activa, el feminisme, l’amistat, la inclusió, la sostenibilitat, la fraternitat, la igualtat, la tolerància. «Posem el nen en el centre», hem repetit al llarg de tota la pandèmia. Però potser ara toca també situar en el centre la nostra joventut, perquè són un motor de canvi amb un potencial inesgotable.