Música contra la pressa

Parlo, per exemple, dels músics del metro, capaços de fer-nos canviar d’humor en qüestió de segons amb les seves melodies. No estàs sol si agafar el metro en hora punta et fa sentir de vegades una mica robotitzat, tot i que només sigui perquè sortim tots en les mateixes parades, arrossegant els peus, amb mil preocupacions al cap, organitzant-nos per arribar a tot. 

Però ells, els artistes del metro, tenen un superpoder. A mesura que puges les escales i t’endinses als passadissos o t’acostes a la sortida, un instrument tocat amb mestria, una veu bonica o una cançó ben escollida poden transformar el teu dia. O almenys una part. José Silva fa aquest tipus de màgia amb les seves delicades interpretacions de temes de cantautors a Diagonal o Maria Cristina. En aquesta última estació Jordi Jardí alegra la jornada a qualsevol amb clàssics del pop rock català com el ‘Bon dia’ d’Els Pets, cantat amb un somriure permanent i contagiós a la cara. D’art també en sap una estona la virtuosa de la pipa, Xu Hui Ying, que amb les suggerents notes d’aquesta espècie de llaüt xinès ens porta des del Passeig de Gràcia o el Paral.lel directament fins a Orient. 

Són només tres exemples dels variats músics del metro, a l’empara de l’Associació AMUC i Fundació TMB, que ens fan viatjar entre estacions. I el que és més important: ens fan parar. Deixar els nostres pensaments de banda. Són pura música contra la pressa, una de les millors i més efectives medicines per a un dels grans mals del nostre temps. I servida sense prescripció i sense necessitat d’anar a buscar-la. Són ells qui ens troben sovint de forma inesperada i ens rescaten.

La mateixa bona ona salvavides tenen molts dels músics independents que van dins dels vagons, lluitant contra els elements. Sovint estaran interrompent converses, cançons en auriculars, silencis voluntaris. I han de fer-se sentir, fent equilibris per no caure, amb soroll de fons i entre molta calor humana. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és fàcil, però ai, quan toquen la tecla adequada i aconsegueixen treure’t de l’entotsolament on eres. Quan et convencen amb el seu talent per apagar la teva música i escoltar la seva en qüestió de segons. Quan es marquen un rap improvisat que aconsegueix rialles instantànies. Quan desborden les teves expectatives. 

A base d’enginy i treball, els músics del metro arrenquen primer atenció i mirades. Després, les mans més nervioses busquen mòbils per gravar-los –mai saps quan el teu vídeo i el seu talent es farà viral–. Quan acaben un tema, arriben els aplaudiments en cadena i, amb sort, algunes monedes. En temps de poc ‘cash’, bo seria que es passessin a Bizum. Res més frustrant que no poder oferir gens a canvi del bon rotllo que ens regalen.