Johnson surt

El que llavors es va descriure com una victòria pírrica de Johnson, ara es materialitza en una derrota sense pal·liatius davant els seus. El camí que ha portat a la seva sortida del poder hauria pogut serun guió de qualsevol sèrie de trama política de Netflix, des de les festes en temps de covid a Downing Street, passant pels escàndols sexuals dels seus pròxims, com el cas Pincher, i l’histrionisme amb què ha governat el país durant aquests dos anys i mig que ha governat el Regne Unit. El rèdit polític que va aconseguir després de la històrica victòria electoral del 2019, que emulava els temps de Thatcher, així com l’èxit de la campanya de vacunació contra la covid-19 –després d’un primer intent de contagi de grup fracassat–, i el creixent protagonisme que ha volgut tenir en el context de la guerra d’Ucraïna, on ha jugat un paper protagonista en el bàndol dels falcons que li ha guanyat una enorme popularitat entre els ucraïnesos, no li han servit per contrarestar la pèrdua de confiança de l’opinió pública en la seva gestió.

Si Johnson pensava que després de la seva victòria del ‘Get the Brexit done’ tenia carta blanca per a qualsevol acció o excentricitat, es va començar a adonar altrament durant les eleccions locals del 5 de maig, quan el partit ‘tory’ va perdre alguns dels seus feus històrics a favor dels laboristes, com Westminster, a mans conservadores des de 1978, i que es desplomava a Escòcia i Gal·les al perdre 82 escons. Aquest toc d’atenció per part de l’electorat, juntament amb unes enquestes d’opinió en les quals el 60% de la població qüestionava el seu lideratge i el seu govern van fer que des de les seves pròpies files es comencés a qüestionar el seu mandat, no per raons de responsabilitat política, sinó per raons de supervivència.

Notícies relacionades

5 claus de l’escàndol ‘partygate’

Boris Johnson dimiteix: «Estic trist per deixar la millor feina del món»

La rebel·lió interna dins del partit ‘tory’ no s’entén sense conèixer la peculiaritat del sistema polític britànic de model majoritari, on cada diputat es bat en duel a mort al seu districte en la coneguda fórmula ‘first take the post’, o el que guanya s’ho emporta tot. En aquestes circumstàncies, el foc amic sempre és més perillós que el de l’adversari. I aquest n’és un bon exemple, ja que malgrat les especulacions de les primeres hores, sembla que el mateix Partit Conservador vol evitar tant sí com no la permanència de Johnson a Downing Street fins a l’octubre. De nou el sistema polític britànic juga en contra seu, ja que no existeix el govern en funcions al Regne Unit i, per tant, no existeixen limitacions sobre el poder Executiu. D’aquesta manera, serà el Comitè 1922 el que posi amb pressa el procés de successió i reemplaçament de Johnson. Els laboristes no han de moure ni un múscul per desfer-se d’aquest ‘enfant terrible’ de la política britànica.

Johnson deixa un país en pitjor situació que quan va arribar amb la promesa del Brexit, un creixement econòmic més lent, una inflació més alta, un aïllament internacional més acusat, menor credibilitat i els ponts trencats amb la UE. Falta per veure qui agafarà el seu relleu en el partit ‘tory’, però el que sí que sembla segur és que no hi haurà una modificació substantiva del full de ruta pres pel Regne Unit el 2016. Veurem si després de Johnson, la societat britànica aconsegueix refer les seves costures i trobar una alternativa tranquil·la en el seu lideratge.