Claus d’urgència sobre Sánchez: un cinturó per collar l’Ibex (i Feijóo)

Vagi per davant que aquí arriben unes claus escrites amb certa urgència –disculpin per tant algun possible pecat per excés o per defecte que mirarà de ser corregit durant la jornada solemne parlamentària– per intentar desentranyar l’essència del discurs de Pedro Sánchez. Un discurs trufat de mesures i d’ideologia, pensat i construït per un president i líder del PSOE en hores baixes, noquejat per una crisi salvatge derivada de la guerra a Ucraïna i amenaçat per una inflació que apunta a diverses classes socials del país. A més, apressat pel nefast resultat que va tenir el seu partit en les eleccions andaluses, en què el PP d’Alberto Núñez Feijóo va ensenyar, amb força, la poteta electoral. 

Sánchez, per enèsima vegada, intenta posar en marxa el seu personal manual de resistència, aquesta vegada abraçant-se a una classe mitjana de la qual pretén que quan arribi la tardor de l’emprenyament social –aquest en el qual haurem de pensar si premem el botó de la calefacció o no– estigui amb ell, tot i que sigui una miqueta, i no contra ell. Que si ha d’estar contra alguns, sigui contra els «poderosos», contra els que tinguin temptació de lucrar-se, segons ha suggerit el president amb to de robinhodd en diversos moments del seu discurs. «Em deixaré la pell per defensar la classe mitjana treballadora del nostre país». «Els beneficis no cauen del cel, surten de les butxaques d’alguns ciutadans». «Demanem a les grans empreses que qualsevol benefici derivat d’aquesta situació no vagi a sous d’alts directius o als seus propis beneficis», ha emfatitzat.

En aquest context ha arribat la pluja d’anuncis sobre bonificació del cent per cent dels abonaments per a trens que depenguin de Renfe des del setembre, l’ampliació de beques o el desbloqueig de l’operació campament a Madrid, per facilitar vivenda social, entre altres coses. Però la que ha generat més aplaudiments dels socis parlamentaris de Sánchez ha sigut, sens dubte, la dels impostos conjunturals per a les grans empreses energètiques del país i, oh sorpresa, també per a les financeres. ¿Contents amb això a la part morada de la coalició? «És el que estàvem demanant. Falten les grans corporacions que cotitzen a la borsa, però bé, anem a poc a poc eixamplant el marc dels ingressos públics», ha replicat, ja al carrer una vegada finalitzat el discurs, la vicepresidenta Yolanda Díaz. Ja saben, la que vol «sumar» de forma transversal a Espanya.

¿Com afecta el PP?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es pot destacar que en les últimes setmanes, com bé ha explicat fa uns dies la meva companya Paloma Esteban a ‘El Periódico de España’, el flamant líder dels populars, Núñez Feijóo, ha anat sumant a les seves propostes suposadament dirigides a la classe mitjana un clar acostament a les patronals de tot el país, a més d’una evident reconciliació amb el cap de la CEOE, Antonio Garamendi. Per tant, si Sánchez decideix ara resetejar-se i resetejar el seu Executiu estrenyent el cinturó a les grans empreses del país, especialment a les energètiques i a les financeres –que estan rebent molt en aquests moments ales borses a compte del debat de l’estat de la nació– d’alguna manera creu estar movent-lo el serrell també al polític gallec. Fins que arribi l’examen amb les urnes, seran les enquestes les que ens vagin dient si encerta o s’equivoca en el càlcul estratègic.

¿I què diu el PP? De moment poca cosa. El seu líder, Feijóo, no és diputat i vol deixar-li el focus al seu portaveu en el Congrés, Cuca Gamarra. El gest, tot sigui dit, l’honra. ¿I què hi diu ella? En una compareixença sense preguntes i d’urgència, que allò de Sánchez no és seriós. Que el problema del país és el seu president. En resum, que els vagi deixant pas.... De l’oferta de pactes d’Estat del president des de la tribuna, de moment, res de res. A l’espera quedem.