Lluny de què

El Webb està dissenyat per captar la llum de les primeres estrelles nascudes del big bang, el fenomen amb què va néixer l’univers fa uns 13.700 milions d’anys. I, al fer-ho, alguns només aconseguim concloure que els adverbis no són gran cosa. Segurament ens mereixem tot el que ens passa, i no és gaire.

Però no deixa de ser evident la debilitat en aquell instant de l’adverbi, en què resideix alhora el seu encant i la seva força. La imatge a tot color que ens arriba d’una cosa situada a 4.600 milions d’anys llum del nostre planeta defineix bé el ‘lluny’. Em pregunto, tanmateix, si ho fa millor que la separació que hi havia entre Vladímir Putin i Emmanuel Macron a la llarguíssima taula a la qual es van asseure per parlar sobre Ucraïna. En última instància, ‘lluny’ és també la lleugeríssima, la subtil distància que hi ha entre la meva filla i el comandament de la televisió quan li demano que me’l passi, sisplau, i com que se sent terriblement cansada, a l’estirar el braç i no arribar-hi per uns centímetres diu: «No puc, papa, està molt lluny, agafa’l tu». Però jo encara estic més rebentat, i renuncio a posar-me dret, fer dues passes i agafar el timó, en una flaquesa en què semblen fondre’s en la mateixa idea les paraules ‘a prop’ i ‘lluny’.

La capacitat del telescopi Webb per travessar distàncies inconcebibles, creuar nebuloses, deixar enrere galàxies i finalment captar una llum que va ser emesa fa més de 13.000 milions d’anys, quan va començar tot, és molt més que mirar en la profunditat de l’espai: és mirar enrere en el temps. I això també estova adverbis, en aquest cas, com ‘abans’ i ‘després’. Són rareses que adquireixen inesperadament una grandiosa bellesa, a la manera que esclata la sorpresa en les ficcions especulatives de Jorge Luis Borges.

Notícies relacionades

Espanya s’endinsa en el pic de la «pitjor onada de calor» mai registrada, segons Aemet

La Gisèle i el cognom

Hi ha coses de què no podem parlar perquè ens són desconegudes, així que per això ens fascina que l’abast del James Webb pugui arribar tan lluny que un dia d’aquests ens ofereixi explicacions clares sobre el miracle de la vida. Cada vegada n’hi ha menys dubtes, ja que l’única manera de saber què va passar a la Terra el primer dia, quan la vida es va fer possible, és viatjar absolutament lluny d’aquest planeta, a un punt que potser ara encara no podem imaginar. Durant tota la nostra existència, com a éssers intel·ligents, hem estat ampliant l’abast del ‘lluny’, destruint-lo i refent-lo. El que es considerava llunyà fa segles, avui amb prou feines és contigu. Ni els adverbis, que són els de sempre, es mantenen en la seva influència iguals a si mateixos. Canvia el món i canvia la manera de fer-hi menció i de situar-lo en relació amb nosaltres.

El lluny i el seu contrari es deformen en moltes ocasions per confondre’s i fer-se passar l’un per l’altre. Dimarts vam arribar als 43º a Ourense. Poca cosa, suposo, si ho comparem amb els 38º de Madrid, però tot i així, calor. Aquell matí jo només tenia una cosa important per fer: baixar a comprar una barra al forn de pa que hi ha enganxat al meu portal. És a dir, a propíssim. En canvi, només vaig poder quedar-me ajagut durant dues hores al terra del passadís, que és la part més fresca de la casa, perquè el que estava a prop va començar a ser percebut com a lluny, inevitablement. Ja se sap que la conseqüència immediata de la calor és sovint l’ajornament. Vols fer coses, i en vista de l’altíssima temperatura, no les fas i et conformes amb haver volgut fer-les. Això tampoc està malament. «Baixa, que són quinze metres», em deia des del terra a cada moment. Res, impossible. A la tarda, al veure les imatges del telescopi Webb, i que no baixava la calor, vaig confirmar que la fleca estava clarament a més distància que el cúmul de galàxies descobertes a 4.600 milions d’anys llum de la Terra.