La batalla judicial de Puigdemont

Després de guanyar algunes batalles judicials petites a Europa, Carles Puigdemont és més a prop de perdre la que resulta decisiva per a qualsevol fugit de la justícia espanyola: la de l’extradició. Fins ara, l’expresident català, que va marxar a Bèlgica a finals d’octubre del 2017, havia aconseguit esquivar la intenció del jutge Pablo Llarena d’extradir-lo. El mateix havia passat amb Antoni Comín i Clara Ponsatí, que, com ell, han obtingut des d’aleshores la condició d’eurodiputats, i amb l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig. No obstant, l’informe donat a conèixer ahir per l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), Jean Richard de la Tour, permet vaticinar una futura decisió d’aquest tribunal que els pot ser adversa. Efectivament, si el TJUE assumeix, d’aquí uns mesos, els criteris esgrimits per l’advocat general per denegar a Bèlgica el dret a rebutjar les euroordres emeses per Espanya, Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig poden acabar a Madrid, extradits, i jutjats pel Tribunal Suprem.

El mateix Puigdemont i el seu advocat, Gonzalo Boye, poc donats a reconèixer derrotes, s’han mostrat profundament contrariats per l’informe fet públic per De la Tour. Coneixedors que aquest informe anticipa, habitualment, la decisió final del tribunal, saben que tenen molt de cara la pròxima batalla jurídica. De fet, Puigdemont ha hagut de recórrer a l’èpica del no ens rendirem, a falta d’arguments jurídics. Boye ha insinuat una línia de defensa que resulta tan fràgil com incerta: demostrar que la justícia espanyola pateix una «fallada generalitzada», i no només els defectes atribuïbles a l’actuació de Llarena. Amb això, intenta respondre a un dels dos arguments centrals de l’advocat general, en el sentit que només es podria oposar a una euroordre si el país que l’emet tingués una «deficiència sistèmica» del seu sistema judicial. Una cosa que s’ha de demostrar, segons De la Tour, «mitjançant una apreciació global, basada en dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades» de l’existència de riscos per a qualsevol encausat. Cap institució internacional ha apreciat aquest «dèficit sistèmic» en la justícia espanyola.

Puigdemont no en tindrà prou amb el tradicional recurs independentista que pretén equiparar Espanya a Turquia o, com a mínim, a Polònia o Hongria. El més greu per a ell és el fons dels dos arguments esgrimits per l’advocat general del TJUE. D’una banda, no hi ha dades consistents que permetin considerar Espanya com un país no democràtic. D’una altra, la justícia belga es va extralimitar a l’entrar a considerar si el Tribunal Suprem era l’òrgan competent per jutjar els independentistes imputats. Una cosa semblant li va passar a Bèlgica, fa uns anys, quan va negar l’extradició d’una etarra involucrada en un assassinat. Al cap de set anys va haver d’accedir a fer-ho després d’una clatellada del Consell d’Europa. L’informe de l’advocat general del TJUE té la virtut de posar ordre en el galimaties que va derivar de la decisió de la justícia belga, i també de l’alemanya que va accedir a extradir Puigdemont, però només per malversació. No seria lògic que, davant un assumpte de tanta transcendència com el judici del procés, la justícia de cada país no fos consistent amb l’existència d’un Espai Jurídic Europeu que empara les euroordres de tot país on la justícia no tingui «deficiències sistèmiques o generalitzades».