Els estats de la nació

Però abundada aquesta tortuosa legislatura plena d’esdeveniments, mai tan greus i bigarrats, interessava saber també l’estat de la coalició, l’estat de l’oposició i l’estat de la corrupció.

Potser ha influït en l’ànim de Pedro Sánchez la circumstància de tractar-se d’un debat coix, ja que l’oposició havia d’atendre sense líder després del precipitat regicidi de Pablo Casado. No li ha fallat el càlcul, l’oposició ha estat doblement coixa: primer, perquè el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, davant l’esdevenir de les sessions, no només es mantenia silent, sinó que s’enfonsava més i més en la seva cadira curul com pretenent que aquest debat no fos amb ell; segon, perquè l’oposició ha sigut francament millorable. El denominador comú de la seva estratègia no ha respost als assumptes plantejats per Sánchez o a l’actualitat espanyola i europea, sinó a ETA. Un clàssic, una ocasió perduda per demostrar la modernitat de la dreta espanyola, encara al núvol pensant que amb Andalusia està tot fet.

Pedro Sánchez ha estat bé, polit i empàtic, una cosa a la qual no ens té acostumats. No crec que hagi girat a l’esquerra; en tot cas, s’ha revoleiat sobre si mateix, tornant al seu programa, al seu acord de coalició i als seus votants, que tenia postergats.

Els gravàmens a les energètiques i al sector bancari, mesures estrella del seu discurs, en són un bon exemple. Si cal considerar-los d’esquerres és tan sols perquè la dreta, cada dia més fora de la realitat, s’hi oposa. Però es tracta més aviat de mesures de sentit comú, de justícia social i tributària, potser de patriotisme. No és fútil que molts governs europeus i no europeus, no precisament bolivarians, estiguin prenent mesures similars.

S’equivocaria la coalició presumint d’esquerranisme, entrant en el camp semàntic de l’estratègia de l’oposició de desqualificar les mesures per radicals.

Per les altres coses, molta guerra d’Ucraïna, massa en la meva opinió, poc entusiasme en què s’acabi i molta comoditat en la interpretació nord-americana del conflicte i les seves conseqüències. Referent a les mesures, moltes i positives però cap d’estructural: els gravàmens a les grans empreses són conjunturals; es troba a faltar una decisió ferma sobre una reforma fiscal integral que faci justícia amb la classe mitjana treballadora, la que sosté Espanya; per contra, s’abunda en mesures fiscals disperses, una mena de fontaneria fiscal.

Notícies relacionades

El Govern central creu que atraurà la classe mitjana i el PP, que deixa lliure el centre

El Govern es llança contra els ‘beneficis caiguts de la butxaca’ d’elèctriques, gasistes i petroleres

La gran beneficiària del debat de l’estat de la nació ha sigut la coalició progressista. De les sessions ha sortit una decisió robusta, ideològica i mancomunada d’afrontar els reptes fins a final de legislatura, amb projecció de futur, fins i tot amb magarrufes, davant la constatació de la ja segura composició plural del Parlament, fruit no de cap bogeria sinó de la diversitat de la mateixa societat espanyola. No hauria de passar desapercebuda l’aposta per la cogovernança i el títol vuitè de la Constitució quan l’amenaça de les dretes més radicals d’ara i de sempre de nou ho qüestionen.

Amb prou feines hi va haver al·lusions a l’estat de la corrupció a Espanya, una patologia preocupant. No em refereixo només a la corrupció econòmica, sinó, òbviament, a la institucional i també a la mediàtica. Quan s’ha utilitzat i invocat l’Informe sobre l’Estat de Dret de la UE, es presta més atenció al malmès estat de la legalitat constitucional del caduc CGPJ, però s’oblida que també inclou entre les seves preocupacions la resposta donada pel poder judicial a la corrupció a Espanya, amb processos irregulars, lleus, dilatats o prescrits. També parla de l’estat de la corrupció mediàtica, imprescindible per comprendre l’envergadura de la corrupció institucional a Espanya.