França es normalitza

La pèrdua de la majoria absoluta, una gran novetat per ser inhabitual, torna en certa manera el poder al Parlament, en què la majoria presidencial haurà d’anar a totes per pactar llei per llei, ja que fins ara, en les setmanes que han passat des de les legislatives, ha sigut incapaç de forjar aliances amb les forces més pròximes, com poden ser Els Republicans (dreta tradicional neogaullista) o el Partit Socialista, que, tot i que va formar part de la coalició esquerrana Nova Unió Popular Ecològica i Social (NUPES), té grup parlamentari propi i autonomia per decidir les seves aliances.

Amb el nou protagonisme d’un Parlament sense majoria absoluta, França s’acosta més a models com l’alemany o l’espanyol, on governen partits en coalició perquè les majories absolutes són escasses a Europa i cada vegada sembla que ho seran més. França, de tota manera, continua mantenint un fort presidencialisme. Només cal veure que el segon Govern de la primera ministra, Elisabeth Borne, no s’ha sotmès a la moció de confiança –equivalent al que en altres sistemes seria la investidura— perquè no hi està obligat.

En aquest segon Govern, remodelat per substituir les tres ministres que no van ser elegides diputades –condició que havia posat Macron perquè seguissin–, s’aprecien també les noves exigències de governar en minoria. Integrat per una majoria de ministres procedents de la dreta i per personalitats de la societat civil, Macron ha inclòs més membres dels partits que formen la coalició Junts amb què la majoria presidencial es va presentar a les legislatives. Així, el Modem centrista de François Bayrou passa de tenir un sol representant en el primer Govern de Borne a quatre i Horitzons, el grup de l’ex primer ministre macronista Edouard Philippe, en té dos en lloc d’un. Un altre senyal dels nous temps és una autonomia més gran del grup parlamentari, que ha triat per presidir l’Assemblea Nacional la candidata que no era la preferida de l’Elisi.

El poder més gran del Parlament és un senyal de normalització, però ho és encara més el protagonisme que ha adquirit el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen. L’extrema dreta va obtenir un rècord de 89 diputats en les legislatives, cosa que, en un sistema majoritari a dues voltes, és un gran resultat. L’anterior marca eren els 35 escons aconseguits pel Front Nacional el 1986, però llavors el sistema electoral havia sigut canviat al proporcional. Dos dels diputats lepenistes han sigut, a més, elegits entre els sis vicepresidents de l’Assemblea.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els dos fets han obert un debat a França perquè ni en les legislatives ni en la composició de l’Assemblea ha funcionat el front republicà, l’aliança dels altres partits per frenar l’extrema dreta. La coalició de Macron ha sigut acusada d’afavorir Le Pen al no donar consigna de vot en els casos en què s’enfrontaven un candidat de l’RN i un de la NUPES, i al permetre l’elecció dels vicepresidents, fins i tot votat a favor en alguns casos.

Aquesta actitud contrasta evidentment amb l’objectiu de Macron, anunciat el 2017, de parar l’extrema dreta, però els macronistes addueixen que «han de fer respectar la voluntat dels francesos». En qualsevol cas, la normalització de l’RN acaba amb una anomalia democràtica: la que un partit que va aconseguir en les presidencials de 2017 deu milions de vots, només tenia vuit diputats a l’Assemblea Nacional. Milions de francesos quedaven, doncs, sense representació. Ara, amb 13 milions de vots de Marine Le Pen en les presidencials, l’extrema dreta té 89 escons i és el primer partit de l’oposició (la França Insubmisa, el component més gran de la NUPES, en té 75). A l’extrema dreta se l’ha de combatre amb polítiques que li restin vots i renunciant a pactar amb l’RN, però no amb el sistema electoral. A més, ¿no és millor que l’extrema dreta faci l’oposició al Parlament i no pas fora?