Rescatem els metges

No entraré en el debat recurrent de si aquest tipus de proves són la millor manera de definir l’accés a l’educació superior, però és obvi que escollir els metges del futur només per l’expedient acadèmic no és la millor idea. Els exàmens només mesuren la capacitat de fer exàmens, i aquesta no és la qualitat que defineix un bon metge. Tot i que sens dubte tenir memòria i raonar bé són eines útils, en aquest cas és més important l’entrega, l’empatia i saber observar. ¿Quants grans professionals ens estem perdent per utilitzar la mesura equivocada per determinar qui té dret a entrar a la facultat? És una pregunta que es repeteix cada any i que xoca amb el que fan en sistemes com el britànic, en què les activitats extracurriculars (pràctiques, voluntariat...), les cartes de motivació i de referència i l’entrevista tenen un paper igual o més important que les notes. Per sort, escoltant els dos alumnes líders de la fornada d’aquest any m’ha quedat clar que, a part d’intel·ligència, no els falta vocació mèdica.

Mentre demanem als qui volen fer Medicina notes impossibles, hi ha la paradoxa que falten professionals al nostre país. Si el que fa falta és crear-ne més, ¿per què limitem tant l’accés a la carrera? Hi ha un segon problema: una vegada que els hem format, tenim dificultats per retenir-los. L’explicació a totes dues coses és un infrafinançament perpetu que ha portat el sistema a un punt permanent del col·lapse (i això afecta tot el personal sanitari), una barrera que hem vist que es creua fàcilment quan hi ha crisi com una pandèmia. Per això cada vegada més metges marxen a l’estranger, cap a països on no hi ha els dèficits estructurals crònics que veiem aquí, o almenys no són tan greus. Un professional que comença pot arribar a cobrar el doble sense haver de sortir del continent, i amb millor qualitat de vida, una perspectiva massa llaminera per a molts. D’aquesta fuga de cervells no se’n parla gaire.

Notícies relacionades

Centenars de persones es manifesten a Barcelona per la sanitat pública

L’atenció primària encara no s’ha recuperat de les retallades del 2010

La cara fosca de la professió sol quedar oculta als qui no la viuen des de dins. Soc de la generació de metges que es va graduar el 1994. En aquests gairebé 30 anys que han passat des que ens vam fer la foto de l’orla, a part de guanyar canes i arrugues hem acumulat també experiència i desencant. Perquè tenim un bon sistema sanitari, però penja d’un fil, i els qui el sostenen estan molt sobrecarregats. Les condicions de feina són sovint extremes i els sous, més escassos del que es pensa la gent. Només l’esforç individual en els moments de màxima tensió evita el col·lapse: l’estructura se sosté pel sentit de la responsabilitat i l’ètica de tots els seus professionals, que compensa la impossibilitat de voler tenir un sistema de qualitat a preus de saldo. S’ha dit moltes vegades que és necessari invertir sumes importants per reconstruir la sanitat, però mentrestant sembla que no hi ha problemes per trobar fons per iniciar una perillosa escalada armamentística, costa molt més que els pressupostos reconeguin una necessitat tan urgent com aquesta.

Amb això no voldria desanimar els estudiants que a la tardor ompliran les aules de les facultats de Medicina del país. Per a mi, continua sent la millor carrera del món, i ni tan sols ara n’elegiria cap altra. No és fàcil, no és agraïda, no està ben considerada ni remunerada, i acabes treballant més del raonable en unes condicions menys que òptimes, però no hi ha cap sensació comparable a entendre els misteris del cos humà i aconseguir que les persones visquin tant com sigui possible amb la millor salut. Més que llançar la tovallola o descoratjar els qui comencen, el que necessitem tots els del gremi és cridar més fort perquè tothom entengui el problema immens que s’amaga darrere de la façana de gairebé normalitat que projecta el sistema sanitari. Perquè, si no l’arreglem, correm el risc que tot s’esfondri i hàgim d’acabar anant cap a un model de sanitat privada.