Article de Jordi Puntí Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Moments estel·lars
Fins i tot per als que som llecs en astronomia i només sabem identificar l’Ossa Major i alguna altra constel·lació, les imatges del telescopi Webb resulten fascinants
El Museu Galileu, a Florència, conserva molts llibres i instruments que recorden la importància del Renaixement en els avenços científics. Però la peça més sorprenent, almenys quan jo el vaig visitar fa una dècada, és un dit de Galileo Galilei. En concret, el dit del mig de la mà dreta, un conjunt d’ossos prims que s’exhibeixen en una urna que sembla un reliquiari, quina ironia. Aquesta setmana, quan vaig veure les fabuloses imatges que està enviant el nou telescopi espacial James Webb, vaig pensar en el dit de Galileu.
Entretots
Fins i tot per als que som llecs en astronomia i només sabem identificar l’Ossa Major i alguna altra constel·lació, les imatges del telescopi Webb resulten fascinants. Després de les que servia ‘Hubble’, en òrbita des de 1990, ha sigut com posar-se unes ulleres d’enfocar: de sobte l’univers és més nítid, veiem molt més enllà en l’espai i també més enrere en el temps, calculen que fins a més de 13 milions d’anys. Ara la foscor puntejada d’estrelles també ha deixat de ser sobretot en blanc i negre i té uns colors tan lisèrgics que els ulls fan pampallugues. La nebulosa de la Quilla, per exemple, també coneguda com a Carina, se’ns apareix com una infinitat de cavitats i bombolles en expansió que creen estrelles naixents i ens hipnotitza com els focs artificials en una nit d’estiu –estrelles de colors que sorgeixen i moren davant de nosaltres–.
Es pot suposar que, per als astrònoms i astrofísics, aquesta mirada a les profunditats de l’univers és un regal i un repte intel·lectual. A la resta de la humanitat ens permet pensar en els nostres orígens i el nostre futur. Tenim una imaginació condicionada per la ciència-ficció, per la conquesta de l’espai a ‘Star Trek’, pel futur maleït de ‘Blade Runner’ i les expedicions a Mart de Ray Bradbury. Amb les imatges del James Webb a la nostra retina, els efectes especials semblaran més reals, més versemblants, però també ens empetiteixen i ens mostren que la presència dels humans en l’univers és un atzar que hem de celebrar cada dia. No estem sols, segurament; sembla impossible, però de moment ningú més surt a la foto.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
