Barcelona i el vandalisme

L’incivisme que pateixen moltes ciutats no només és un problema d’àmbit moral o polític, sinó també econòmic. El civisme, com han reflexionat filòsofs i pensadors, implica l’expressió d’un sentiment de pertinença a una comunitat i, en conseqüència, el respecte pel bé comú. El contracte social que delimita la convivència exigeix, més enllà de la coerció cap a conductes punibles, una convicció al voltant dels deures cívics, l’amalgama que atorga cohesió al conjunt de la societat. Així doncs, l’incivisme, com expressió d’una conducta contrària a la convivència, atempta contra la idea que és en el deure cívic on es fonamenta la fortalesa d’una democràcia. Estem parlant de diverses actuacions en què es prioritza, per activa o per passiva, una egolatria, una falta de sensibilitat cap a l’altre o cap al col·lectiu. Des de la proliferació de la contaminació acústica a la falta d’atenció als més vulnerables, passant per accions relacionades amb la seguretat viària que menyspreen els vianants o la falta de responsabilitat en la cura de les mascotes o la neteja del carrer, som davant un escenari en què sobresurten els atemptats contra el patrimoni i el mobiliari urbà.

En el cas de Barcelona, les xifres són eloqüents i ens ofereixen la dimensió exacta del problema. El 2021 es van netejar gairebé 280.000 metres quadrats embrutats per vandalisme de maneres molt diferents, amb retolador, esprai o esmalt. En el primer trimestre del 2022, la xifra ja puja a més de 70.000 metres quadrats. La casuística és extensa i va dels grafitis i pintades a les parets, façanes i monuments, als ‘tags’, les firmes amb què els incívics deixen constància de la seva actuació. Dèiem que el problema no és només moral o polític, sinó també econòmic. L’Administració ha de prioritzar, i més en moments de crisi, però resulta que bona part del pressupost que es podria destinar a l’adequació o la rehabilitació d’elements patrimonials (mobles i immobles: 1.500 elements i escultures censades a la ciutat amb interès històric o artístic) es dirigeix a l’eliminació de les barrabassades, un treball pacient, inadvertit però constant, a què l’ajuntament destina uns 3,2 milions anuals, sent de 7,4 milions l’import total per fer front a les múltiples accions d’incivisme a la ciutat. Tot això sense comptar, evidentment, amb les quantitats que les entitats privades destinen a la neteja dels seus actius, com és el cas de ‘L’onada’, de Jorge Oteiza, a la plaça del Macba, la peça que rep més atemptats i que ja requereix, a banda de les accions puntuals, d’una actuació regular de reconstrucció global per evitar-ne la degradació.

Carmen Hosta, la responsable municipal de manteniment de l’espai urbà, aclareix que una de les seves prioritats és intentar esborrar la pintada al més aviat possible, amb la prevenció d’intervenir per eliminar el mal causat sense que això afecti la integritat de la peça. I també amb la idea d’evitar l’anomenada «teoria de les finestres trencades», una formulació de ciència política que adverteix de l’augment de vandalisme quan en l’entorn es tolera la degradació o no s’actua ràpidament i decididament per al retorn a una normalitat, que hauria de ser el baròmetre d’una ciutat respectuosa amb el que és patrimoni de tothom.