Ritus estiuencs | Article d’Olga Merino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La tasca de buidar els calaixos
En el procés de fer dissabte, els objectes, trastos i andròmines agafen vol espiritual
Una vida val 800 euros als Encants
Els aragonesos tenen la millor paraula de l’univers, ‘zarrio’, per definir les robes sense llustre que porten segles oblidades a l’armari i, per extensió, aquells trastos que a força d’ignorar-los han perdut el sentit. Això mateix estic fent, posar ordre a casa, desfer-me de trastos, andròmines i quincalles, engolida per la xafogor. Res a veure amb el rotllo talibà de Marie Kondo, sinó pur sentit comú: ¿per a què vull 56 punts de llibre si no puc llegir 56 llibres alhora? Pots buits de melmelada, targetes de presentació, imants de nevera horribles, una radiografia de l’astràgal, cintes VHS, un pal que vaig recollir en una excursió al naixement del riu Pitarque... Me’l vaig emportar per pintar-lo de verd perquè tenia forma de caiman, però aquí segueix impertèrrit, gairebé deu anys després, sent tan sols això, un pal de color fusta. Vaig aventurar que el xafarranxo duraria un parell de caps de setmana a tot estirar, però la tardor m’enxamparà fent dissabte existencial, calaix per calaix. Tinc pànic de l’escriptori i voltants. Els maleïts papers.
Entretots
El procés és una mica un ritu perquè el físic agafa vol espiritual: desfer-se d’allò antic per deixar espai a un cicle nou. Algunes persones no senten cap pena al desempallegar-se dels seus detritus. Anaïs Nin va escriure al seu diari el setembre de 1944, enmig de la devastació de la guerra mundial: «Si es produeix un canvi interior, no hi ha raó per continuar vivint amb els mateixos objectes. [...] Jo tiro tot el que no té una utilitat viva i dinàmica. No guardo res que em recordi el pas del temps, la deterioració». A altres espècimens, en canvi, ens costa més el desinterès material i continuem emmagatzemant estris fins i tot en aquesta era de l’abstracció tecnològica.
Les coses es carreguen d’una aura, es revesteixen d’arrelaments afectius, expliquen històries o les hi projectem a sobre. Serguei Dovlátov va escriure una novel·la magnífica amb el contingut de la maleta amb què va abandonar l’URSS camí de l’exili, vuit peces de vestir, inclosos uns botins de la nomenklatura. Cynthia Ozick va reconstruir l’esgarip d’un camp de concentració a partir d’un xal brut.
Notícies relacionades
La gran contrarietat amb els objectes és que ens sobreviuen. Un maleït mitjó desparellat, ja sigui finlandès i de tela de crespó o bé de llana, serà més longeu que qualsevol dels seus amos. ¿Què hem de fer, doncs, amb els trastos heretats? Un amic colombià arrossega per la vida una hèlix que pesa 200 quilos i una closca de tortuga de la mida d’un nen de 7 anys, i ho fa amb gust només perquè tots dos artefactes van pertànyer al seu pare. Fa anys que la meva mare teixeix la delicadesa de deixar anar llast; per alleujar-nos de feina quan li arribi l’hora, diu.
De sobte, penso en la voracitat dels incendis de cada estiu, en aquells que han d’abandonar les llars amb allò que porten a sobre, sense saber si a la tornada el foc haurà consumit els seus records. En el fons, és un luxe aquesta dolorosa tasca del descart, la decisió de conservar o no els objectes que ens compten.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
