Tornar al passat, Barcelona-92

 

Han passat tres dècades des dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Davant la temptació d’escriure amb l’ànima aferrada a un dolç record o plorar per la llet vessada, potser és bon moment per aturar-se a pensar. En urbanisme, 30 anys no és res. Els èxits olímpics han sigut aplaudits moltes vegades. No abunda la crítica, tot i que als 90 uns quants s’esgargamellaven contra els excessos de l’automòbil, en defensa dels barris, pel patrimoni industrial i ferroviari, davant la mercantilització dels espais públics i a favor d’una ciutat més participada i més verda. Sostenible, es deia llavors. Dels errors s’aprèn: ¿què faríem avui diferent; què no faríem de cap manera?

De primer: menys asfalt. Invertir jerarquies. Ajustar la forma i la mida de les calçades per afavorir mobilitats saludables i inclusives: vianants, tramvies i bicicletes. Plantar més arbres, més arbustives, enfiladisses i plantes entapissants. Apostar per una vegetació autòctona, menys exòtica o decorativa, potser més productiva: fruiters, aromàtiques, horts i cereals. Utilitzaríem verds mediterranis, més torrats, més nostres. No trauríem trens. La substitució de la via de Mataró per una autopista urbana es va poder justificar econòmicament al seu moment, però va ser un error lamentable des del punt de vista de la qualitat de la nostra costa, de la relació de la ciutat amb el mar, de la xarxa ferroviària i la salut dels barcelonins. Som a temps de transformar la Ronda Litoral en una avinguda metropolitana tranquil·la i dotada de transport col·lectiu. Tampoc els taparíem tant. Segons avança la tecnologia, trens i tramvies es fabriquen cada vegada més lleugers, segurs, versàtils, eficaços i silenciosos, molt més compatibles amb el paisatge i la vida que altres formes de mobilitat. Promocionar el transport de mercaderies sobre raïls de nit. I la intermodalitat tren-bici.

No faríem sectors residencials de venda lliure, com la Vila Olímpica. Recolzaríem menys la compra i més el lloguer. Alleujaríem l’especulació introduint fragments suficients de vivenda protegida en tots els barris per incentivar l’emancipació dels joves i un envelliment digne de la gent gran. Construiríem menys blocs i més cases entre parets mitgeres, amb pisos de diferents mides, per afavorir la promiscuïtat social. Serien pisos amb habitacions més grans i intercanviables, totes amb balcó o galeria. Però també cases més profundes, amb més ombra, més patis, més fresques. Entre mitgeres. ¿Ho havia dit ja? Insisteixo. En-tre-mit-ge-res. L’únic més verd que un raïl és una paret mitgera exercint la seva funció. Menys bloc i menys torre. Carrers de cases a sardinell, ben enganxadetes, en comunitats de sis, 12, 24 famílies. Famílies de tota mena: nombroses i unipersonals, de rendes altes i baixes, gitanes i paies, hetero i homoafectives obligades a saludar-se amb diferents accents en l’escala i pel carrer. En carrers amb menys cotxes, més estrets i amb botigues. Menys centres comercials. Protegir el comerç de proximitat. Afavorir la modernització dels mercats (telecompra, repartiment, producte local) en lloc d’inocular tant supermercat.

De segon: tindríem més en compte els nens i les persones grans. Als col·lectius minoritaris per cultura, diversitat funcional, origen, gènere o orientació se’ls posarien les coses més fàcils en el seu accés a la vivenda i en els espais col·lectius. Remar tota l’estona a la contra cansa i amarga el caràcter. Utilitzaríem fórmules de participació més propositives i menys tutelades. I podríem imbricar aquestes fórmules en una idea metropolitana de la ciutat, perquè hauríem sabut articular les forces municipals en una àrea compartida i generosa, capaç de foragitar egos locals, polítics aprofitats i ‘nimbystes’.

Notícies relacionades

Arriba el dia D

Felip VI torna a BCN per l'aniversari olímpic

De postres, tornant a l’himne de Cher que encapçala aquest text, ho faríem tot amb moltes, moltes més dones, en tots els nivells d’acció, decisió i responsabilitat.

Potser amb aquestes postres escrites per Diane Warren el 1989 com a plat únic n’hi hauria hagut prou.