Des de Nova York

Als Estats Units hi ha molts fets que sorprenen des del punt de vista d’un europeu. Un punt interessant és l’origen del salari dels científics. El sistema americà troba lògic que bona part del sou d’un científic, fins i tot d’investigadors consolidats, depengui dels diners de les beques i els projectes que aconsegueix. Per posar un exemple, si aconsegueix 1.000 dòlars, 600 els fa servir per pagar la seva nòmina i els 400 restants per realitzar la seva investigació (com pagar el seu personal de laboratori i els reactius). Aquest model pot comportar que si un investigador principal no aconsegueix finançament, es quedi sense cobrar a final de mes. Alhora, premia aquells que se’ls concedeixen més projectes amb millors salaris i més pressupost per a l’experimentació. És una opció més compatible amb la idea de la meritocràcia, però evidentment porta riscos personals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A Europa solem ser més garantistes. Primer s’assegura el sou, el contracte de la persona, i després, moltes vegades, no se li donen els mitjans econòmics necessaris per realitzar una investigació competitiva. En la nostra àrea, a més, freqüentment les posicions tampoc estan consolidades i són precàries, amb la qual cosa sovint tenim el pitjor dels dos mons. Les solucions no són màgiques, però sí de sentit comú: incrementar el finançament total per a la investigació, repartir-la amb criteris objectius i desenvolupar avaluacions transparents de l’activitat dels investigadors. Els detalls i els mètodes per aconseguir aquests tres punts els deixo a les mans d’altres que, segur, seran més hàbils i pacients que les meves.

Els que em segueixen saben que crec que la necessitat d’incrementar l’esforç públic en investigació no ha de ser una petició dels científics, sinó de la societat en el seu conjunt. A més de sumar-li el patrocini privat, ja sigui mitjançant aliances amb empreses o el mecenatge, totes les administracions haurien de tenir a les seves agendes el suport decidit a la ciència com a motor de coneixement, econòmic i d’ascensor social. En els últims anys han proliferat els divulgadors de la ciència, i nens i joves s’exposen cada vegada de manera més primerenca a l’activitat dels centres d’investigació. Però si no es creen avui les bases d’aquesta ciència, el futur apareix com un clarobscur. Per sort, soc un optimista (o un pessimista mal informat, com vostès vulguin) i des de la meva primera entrada en un laboratori quan era un adolescent fins a l’actualitat he vist moltes millores. Però un salt qualitatiu ara és necessari. Les noves tecnologies genòmiques, com les que permeten l’anàlisi de cèl·lula única, són cares, i moltes vegades només l’enginy salva el dia. Així, els bioinformàtics reanalitzen les dades públiques generades per altres persones per desenvolupar les seves teories. Però, si volem ser competitius, hem de convèncer els agents polítics, econòmics i socials que la investigació no és un luxe, sinó una necessitat. Sense, serem més pobres. Una recepta que barregés els bons condiments dels models dels Estats Units i d’Europa seria una bona opció. Els desitjo una bona digestió.