Crisi a Itàlia en plena crisi

El Moviment 5 Estrelles (M5S) ha triat el pitjor moment possible per desencadenar una crisi al Govern d’unitat nacional encapçalat per Mario Draghi. Malgrat l’advertència feta pel primer ministre que presentaria la dimissió si algun dels integrants de la coalició no donava suport a les mesures encaminades a atenuar els efectes de la inflació, Giuseppe Conte, líder de la formació populista, va decidir precipitar els esdeveniments quan va triar que els senadors de l’M5S s’absentessin dijous de la Cambra quan es va votar la proposta elaborada per Draghi. A partir d’aquest moment, es van precipitar els esdeveniments: el primer ministre va anunciar la seva dimissió, el president Sergio Mattarella la va rebutjar i tot va quedar a l’espera del que passi d’aquí a dimecres vinent, quan el primer ministre compareixerà al Parlament per donar compte de la seva decisió final de marxar o de continuar atesa la situació a Itàlia, víctima com la resta d’Europa de les conseqüències de la guerra a Ucraïna.

Cert és que fins i tot sense el suport de l’M5S, a Draghi li quadra l’aritmètica parlamentària, però és igualment cert que els coneguts com a ‘grillini’ constitueixen un moviment especialment poc fiable, possiblement a l’avantsala de l’ocàs de la seva curta existència, agreujada la seva situació per la recent decisió de Luigi di Maio, ministre d’Afers Exteriors en exercici, de deixar la formació i fundar-ne una de nou encuny de tall més possibilista. De manera que es pot considerar les raons de Conte per retirar el suport a una proposta del Govern i la seva oposició a subministrar armes a Ucraïna com una mera coartada per combatre Di Maio i, en la mesura que pugui, contenir la sagnia sempre en augment de militants i de vots, segons les enquestes, que vaticinen un daltabaix electoral de l’M5S sigui quin sigui el moment en què se celebrin les pròximes legislatives.

En altres circumstàncies, la crisi en curs caldria inscriure-la en la molt repetida fragilitat dels governs d’Itàlia, recolzats tan sovint en coalicions molt febles, però l’excepcionalitat del moment confereix a l’episodi característiques especials, no només per la guerra, sinó per la possibilitat que a la tornada d’una convocatòria electoral anticipada es converteixi Germans d’Itàlia, un moviment d’extrema dreta, nacionalista i xenòfob, en el primer partit del país. Tots els sondejos creuen que això és possible i la líder dels Germans, Giorgia Meloni, es postula des de fa uns mesos per governar Itàlia, recolzada en una base social ampliada amb una part dels votants que fins ara han seguit Silvio Berlusconi i Matteo Salvini.

D’aquí l’afany de Mattarella de rebutjar la dimissió de Draghi i de reclamar-li que esgoti la legislatura. D’aquí també la porfídia d’Enrico Letta, secretari general del Partit Democràtic (PD, centreesquerra), perquè Draghi segueixi i s’evitin els riscos d’unes eleccions anticipades. Perquè fins i tot en l’hipotètic cas que un percentatge d’electors que fins ara van votar per l’M5S es decanti pel PD, és prou dubtós que aquest lliscament sigui suficient per contrarestar el creixement, es tem que espectacular, del vot ultra. Perquè en la classe mitjana, molt castigada per l’encadenament de crisi des del 2008, es respira una atmosfera de decepció i embafament molt propícia per a la propaganda populista i antieuropeista, just el contrari del que Draghi representa i que Itàlia necessita que tingui continuïtat.