Difama, que alguna cosa queda

No és nou i el mateix Sun Tzu recomanava fa 2.500 anys enganyar l’adversari per facilitar-ne la derrota. Passa que aquests polítics no es limiten a enganyar només els adversaris, i així Roosevelt va mentir durant la campanya que el va portar a la presidència el 1941, dient que no ficaria els EUA a la guerra quan de fet ja estaven molt avançades les negociacions per fer-ho. Van mentir els polítics britànics sobre les bondats del Brexit i ho han fet amb aplom els catalans separatistes sobre els pretesos beneficis del procés. ‘Nihil novum sub sole’. I ara les seves mentides es veuen multiplicades per la potència de xarxes socials que les posen literalment en la teva vida i per la seva simplificació en missatges molt breus, de 140 caràcters en què es perden tots els matisos per la mateixa limitació d’espai, i que apel·len més a les emocions que a la raó, més als sentiments que a l’intel·lecte. El sistema fa que cada vegada pensem menys. I anomenen ‘fake news’ a allò que tota la vida hem anomenat mentides o notícies falses, com si d’aquesta manera es legitimessin i perdessin gravetat perquè saben que les falsedats són tantes que un clau en treu un altre i que s’acaben oblidant perquè es tapen les unes a les altres. I com a conseqüència, hem d’aprendre a viure envoltats de mentides perquè avui el problema no és accedir a informació, sinó distingir entre la veritable i la falsa. Que no és fàcil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I és aquí on els mitjans de comunicació tenen una tasca molt important. La premsa lliure, al servei de la societat i controladora també dels polítics des d’una teòrica insubornable submissió a la llibertat d’opinió i d’expressió, té responsabilitats molt importants de les quals no pot abdicar. En primer lloc, diferenciant amb claredat entre informació i opinió, una cosa molt clara en els mitjans anglosaxons i molt menys clara en els espanyols, i després tenint un compromís ferm amb la veritat i contrastant informacions abans de publicar-les, fins i tot a risc de sacrificar titulars dels que venen exemplars. I això, que hauria de ser la norma, per desgràcia no passa sempre. Es pot dir que no és una cosa nova i és cert: el president McKinley va declarar la guerra a Espanya el 1898 basant-se en un atac al vaixell Maine inventat pel magnat de la premsa Randolph Hearst. Però no és excusa.

Aquests dies hem assistit a Espanya al vergonyós espectacle de dos coneguts periodistes que amb el seu prestigi (?) donaven versemblança a «informacions» que difamaven un líder polític i la seva formació sabent que eren falses. Mentides que els subministrava un individu de reputació molt dubtosa mentre polítics d’un altre signe movien des de lluny els fils de la mentida. És repugnant perquè no tot s’hi val. El mal està fet. Francis Bacon deia «calumnieu amb audàcia, una mica sempre en quedarà». La democràcia espanyola no pot deixar passar escàndols d’aquesta envergadura sense reaccionar. Confesso que no havia pensat mai que diria una cosa semblant, però davant la gravetat de l’ocorregut coincideixo amb el meu admirat Iñaki Gabilondo que en això tots som Pablo Iglesias.