Esports d’estiu (cara A)

A més, el Tour de França és un mite de la infància. Això comporta cert perill, ja que els mites de la infància no solen sortir ben parats si els mirem amb ulls d’adult. Confrontar-los amb la realitat és tremendament destructiu. Mostra la cara B dels records. Avui m’agradaria parlar-los de la cara bona, la cara A, la bonica, la nostàlgica si volen. Em guardo la cara B per al pròxim text.

En la meva infància, dues de les grans icones de l’estiu eren esportives: cada any el Tour; cada quatre, els Jocs Olímpics.

En una família aficionada a l’esport –més com a espectadors que com a practicants, tot sigui dit–, els Jocs Olímpics eren una festa major. Podies disfrutar de qualsevol modalitat, perquè ja havíem après una lliçó fonamental, que, per disfrutar d’un esport, sigui tan rar i minoritari com sigui, només necessites dues coses: saber-te les regles i escollir un favorit.

Si l’esport era, a més, poc popular, tenia un altre avantatge, es cobrava poca entrada, de manera que, amb un bocata i un refresc per a cada un, uns pares joves amb pocs recursos econòmics podien tenir entretinguts una tarda sencera els seus tres fills. De vegades, veient partits de beisbol envoltats de japonesos, d’altres immersos en el terrabastall de les motos en les 24 hores de Montjuïc. Potser alguna de les jugadores de la selecció francesa de vòlei que en els 70 van participar en un torneig a Barcelona encara recordarà que, entre el més aviat escàs públic, hi havia un petitó que, al veure-les sortir al camp i enamorar-se, es va passar el partit cridant «‘Allez France’». Era el meu germà.

Els Jocs Olímpics viscuts en la meva infància em van deixar un bagatge d’emocions compartides. Van ser els de Munic del 72 i Mont-real del 76. Són records de veure amb els meus pares i germans gestes esportives com la del nedador nord-americà Mark Spitz i les seves set medalles d’or a Munic. O com el corredor finlandès de 5.000 i 10.000 metres Lasse Viren repetia a Mont-real la seva gesta de Munic i guanyava les dues medalles d’or. Era emocionant veure’l córrer perquè es passava bona part de la carrera en l’última posició i al final començava a avançar-los a tot i llavors et semblava que la pista, que abans era llarguíssima, s’escurçava, que no li donaria temps, que potser aquesta vegada ho hauria calculat malament. Però no. Vam disfrutar veient els 400 i els 800 metres al ‘cavall’, Alberto Juantorena, un cubà guapíssim de cames llargues i cabellera arrissada. Vam veure el 10 de la romanesa Nadia Comaneci i, la meva favorita, els quatre ors de la nedadora de l’RDA Kornelia Ender, les victòries del qual tenien per a mi un al·licient especial, i era que llavors sonava l’himne de l’RDA, la melodia de la qual m’agradava moltíssim. Anys després vaig descobrir per què, era d’Hanns Eisler. Kornelia, un nom en realitat d’origen llatí, es va convertir així per a mi en el ‘típic’ nom alemany. De manera que, quan vaig buscar un nom per a la protagonista alemanya d’una sèrie de novel·les, vaig escollir Cornelia, amb ce, això sí.

Notícies relacionades

París-2024 volen ser els Jocs Olímpics de la revenja

La contracrònica del Tour: una carrera enemistada amb l’esprint

Els Jocs Olímpics cada quatre anys i el Tour cada estiu. Calor, ensopiment, mandra, tot el temps del món i hores de rum-rum de la tele com a música de fons. Veure guanyar Merckx, veure patir Ocaña, pensar que, si et dius Poulidor, igual és normal que sempre quedis segon, alegrar-te que hi hagi un corredor que es digui Felice, Felice Gimondi. Tot era tan heroic com monòton. Les hores de l’estiu passaven pedalant pels pobles francesos, pujant aquestes muntanyes impossibles. Imatges de fileres de gent al caire de la carretera aplaudint i pensar que havia de ser molt bonic ser allà, amb la teva autocaravana veient passar els ciclistes. I cridant «allez, allez, allez’».

Encara vivíem la cara A dels esports d’estiu. Després va arribar la realitat. Però d’això en parlarem la pròxima vegada.