Alerta: perill de recentralització de la sanitat catalana

‘Coordinar’ significa combinar harmònicament, amb acord i bona correspondència, per aconseguir una acció comuna. Certament, millorar la coordinació sempre és convenient, menys quan, sota aquest epígraf, en realitat, hi ha un fons de voluntat uniformista. El fet és que alguns poden tenir la sensació que s’ha anat massa lluny amb allò de les competències autonòmiques i que és necessari que l’Estat, en aquest cas el Ministeri de Sanitat, un ens en realitat buit de contingut, recuperi competències. Diguem-ne recentralitzar.

Una manera de recentralitzar és fer-ho sense contemplacions. Desposseir directament i obertament de competències les comunitats autònomes. Un exemple va ser l’aplicació de l’article 155. Ja sabem de què va. D’altra banda, la veritat és que algunes comunitats autònomes expressen obertament el seu interès a tornar les competències que, amb l’abolició de l’Insalud, van haver d’assumir, en molts casos, contra la seva voluntat. També un finançament insuficient és una bona eina per controlar les competències, especialment en salut. I sempre queda el Tribunal Constitucional. També sabem de què va.

Una altra forma, més subtil, consisteix a disposar directament o indirectament controls o mecanismes que estableixen planificacions, estratègies, centres de referència, sistemes d’informació o xarxes, limitant, a la pràctica, la capacitat organitzativa de les comunitats autònomes. Ja ho va dir Romanones: «Vostès facin les lleis, que jo ja faré els reglaments».

Ara ens trobem que el 2021, el Govern central va elaborar un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR), per a la modernització de l’economia espanyola i la recuperació després dels efectes econòmics de la covid-19. S’aborden diversos temes de política sanitària en el camp de l’atenció primària, la salut pública, els medicaments o la cohesió i l’equitat del sistema sanitari. Una característica comuna a aquests continguts és el plantejament de plans i marcs estratègics o la creació de xarxes, centres de referència o la creació de nous ens que agrupin agències i serveis autonòmics ja existents, així com marcs comuns. Coordinació, en diuen. Aquest pla ja comença a fer-se realitat. El Govern ha proposat un avantprojecte de llei pel qual es modifiquen diverses normes per consolidar l’equitat, universalitat i cohesió del Sistema Nacional de Salut (SNS).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El model sanitari català es caracteritza per una forma mixta de provisió, amb la possible participació d’ens públics i privats. Aquest model, que ja té més de 30 anys, ha sigut reconegut com un exemple d’èxit. Aquest avantprojecte de llei estableix la uniformització de la gestió sanitària, que ha de ser exclusivament pública, deixant la participació privada o d’altres formes públiques, com els consorcis o ens locals o altres formes de propietat sense ànim de lucre, només com opcions excepcionals, i dependrà del Consell Interterritorial del SNS considerar si les altres formes de gestió són acceptables o no. Catalunya i la resta de comunitats autònomes perden, a la pràctica, la seva capacitat de decisió sobre el model sanitari a aplicar al nostre país. El debat publicoprivat ara no ve al cas. Ha de ser la nostra decisió. El debat real és entre coordinació o recentralització.

En la mateixa línia, durant l’últim debat de l’estat de la nació el president Sánchez va anunciar la creació de l’Agència Estatal de Salut Pública. Tornem-hi. A Catalunya disposem d’una magnífica Agència de Salut Pública que durant la pandèmia ha demostrat un bon funcionament. El que necessitem és reforçar-la, i no que l’engoleixi una agència estatal. Un cop més, ¿coordinació o recentralització?