El ball dels llops
Itàlia ha sigut sempre preludi de grans tendències. No seria sorprenent ara que a l’opció més radical de la dreta neofeixista porti Meloni a convertir-se en la primera ministra.
Si no fos perquè les crisis polítiques formen part del paisatge italià, podríem pensar que el que ve després de la caiguda de Mario Draghi és alguna cosa semblant a l’abisme. Un ball de llops enmig del bosc italià. El govern que sortirà de les urnes just quan acabi l’estiu serà el número 70 des del final de la Segona Guerra, és a dir, a una mitjana d’una mica més d’un any per a cada canvi de Gabinet. Paradigma de la fragmentació política i de la volatilitat dels seus líders, Itàlia torna a les urnes de manera prematura. Però no perquè sigui habitual aquesta nova convocatòria deixa de ser inquietant.
L’ascens de l’extrema dreta dels Germans d’Itàlia, un partit creat a l’ombra del moviment neofeixista, sembla inevitable. Almenys un de cada cinc italians pensa decantar-se per aquesta opció radical que lidera Giorgia Meloni i que està disposada a tensar les costures de l’Estat amb un projecte ultranacionalista als antípodes del compromís europeu de Draghi. Cert que la mateixa fragmentació que afecta governs tan efímers, pot canviar els sondejos des d’ara fins a les eleccions del 25 de setembre, però sembla poc probable una alternativa a la unió de les tres dretes: els Germans d’Itàlia, junt amb la Lliga de Matteo Salvini i Forza Italia de Silvio Berlusconi. En un moment en què l’estabilitat d’Itàlia i la d’Europa és més necessària que mai, la unió d’aquests tres líders més que una declaració d’intencions potser sigui l’anunci d’allò que ha de venir.
Notícies relacionades
Itàlia ha sigut sempre preludi de grans tendències. Ho va ser en els vuitanta quan votava amb passió el Partit Comunista i Enrico Berlingüer aconseguia reunir multituds. I ho seria dues dècades després quan va escollir Silvio Berlusconi, per a un primer govern efímer i ja amb l’entrada al nou segle aconseguir el rècord de l’executiu que més temps seguit ha aconseguit mantenir-se en el poder. Entre l’eurocomunisme, que va arrelar després en altres països com França o Espanya, i el lideratge d’una figura histriònica com el magnat de la comunicació Berlusconi, avançament del que després va significar Donald Trump, no seria sorprenent ara la possibilitat que a l’opció més radical de la dreta neofeixista porti Meloni a convertir-se en la primera ministra.
Si en el pla local, acostumats com estan a visitar els extrems, es comença a assumir com a possible, en l’àmbit internacional no deixa de ser molt inquietant que Itàlia, un dels països que compta per donar estabilitat i sentit a la Unió Europea, acabi tenint el primer govern d’un partit d’ultradreta que no renega del feixisme. Al bosc de la política italiana mai no hi han faltat llops, però amb Salvini i Berlusconi, tots dos per cert molt pròxims a Vladímir Putin, el ball que comença a Itàlia pot acabar contagiant. Amb l’extrema dreta forta a França i avançant a Espanya, fa la sensació que també a Europa, sota l’amenaça russa, no trigarem a ballar amb llops.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
