On és «la ‘ville’ de Barcelona»?

Aquell divendres 17 d'octubre del 1986 canviava la nostra història col·lectiva i arrencava un projecte que, 30 anys després, segueix generant magnífics records i, de fet, segueix produint efectes tangibles. Efectes tant positius com reconeixibles en la seva majoria, encara que avui haguem de sotmetre a ull crític la gestió que d'aquell immens capital se n'ha fet en els darrers, almenys, quinze anys.

És bon moment per constatar que aquell èxit partia d'una determinada definició del projecte olímpic, establint una doble però ben coordinada estratègia, visió i operació.

L'esdeveniment esportiu amb totes les complexitats que implicava, d'una banda. 

La ciutat i la seva profunda transformació d'un altre.

Cada un amb la seva lògica organitzativa, econòmica, funcional, financera. Cada un amb la seva governança i les seves responsabilitats ben delimitades. I els dos projectes van funcionar.

Vam fer els millors jocs, diuen, i vam deixar nova i lluent la millor ciutat. 

Del mar a les rondes, de Montjuïc a les 'trinitats' Vella i Nova, del Poblenou a la Vall d'Hebron. Vam "crear" ciutat però també, potser encara més, ciutadania.

La ciutat va entendre el repte que ens havíem plantejat i el va fer seu.

Precisament en la mesura que es va copsar el tret diferencial que el projecte olímpic oferia: el lideratge públic incontestable acompanyat per la implicació ciutadana imprescindible.

Actuant ambdós pols en explícita i oberta complicitat. Amb els voluntaris olímpics com a fenomen excepcional i irrepetible. 

Per cert, aquest tret distintiu del projecte Barcelona-92 incloïa una determinada visió de país que tot just ara redescobrim i liderem des del govern republicà de Pere Aragonès: el concepte "Catalunya Sencera", plasmat aleshores en la distribució de seus olímpiques arreu del país: des de la Seu d'Urgell a Terrassa, des de Badalona a Granollers, des de Castelldefels a Banyoles, des de Sabadell a Reus, des de Mollet a Vic i Seva... 

Aquest és un altre dels llegats pendents de reconèixer i actualitzar, ara des d'una nova i urgent aliança entre Barcelona, la potent xarxa de ciutatsgrans/mitjanes i el conjunt de viles i pobles que donen vida i significació a cada m2 del territori català.

Aquest aniversari, doncs, ens il·lustra i augmenta críticament la reflexió de contrast sobre el nostre present. Sobretot perquè és prou explícit el que no tenim, la diferencia negativa en relació al clima social i al caràcter de la connexió entre institució (Ajuntament) i ciutadania.

Hem passat de la complicitat a la desconfiança, del lideratge positiu i d'ampli abast a un cabdillisme de minoria fidelitzada a base de dogmatisme i clientelisme. Hem substituït l'orgull compartit per la frustració o el desconcert d'una majoria de barcelonines i barcelonins. 

La ciutat no sap on va, no entén el perquè del que veu i sent i no pot sinó expressar disgust diari per les nombroses mostres de desgovern i desorientació.

Si fa 30 anys les paraules eren "autoestima" i "implicació col·lectiva", ara ens manquen les de confiança, orgull i bon govern. 

On és la Barcelona combativa que no es resigna?

Barcelona "tiene poder", sí. És hora d'exercir-lo, de posar-lo al servei de l'interès general. Aquest és el repte que assumim: guanyar-nos la confiança de la ciutadania, construir les complicitats que sabem imprescindibles, recuperar l'orgull col·lectiu, oferir un projecte tan clar com ambiciós per afrontar les noves i potents complexitats que se'ns plantegen avui.

Notícies relacionades

Barcelona commemorarà amb música i un màping el 30è aniversari dels Jocs Olímpics

EL PERIÓDICO recorda els Jocs de Barcelona-92 amb un suplement olímpic

Els temps post-pandèmics i encara bèl·lics que vivim demanen una Barcelona (...i una "Catalunya Sencera") viva, forta, cohesionada, referent com a ciutat i com a qualitat democràtica, amb l'esma necessàriament per crear motlle nou, per generar equitat i llibertat, per afirmar el caràcter obert i universal de la pròpia personalitat.

D'això haurà d'anar el debat de fons que en els pròxims mesos ens conduirà al canvi de rumb, és a dir de governació, que Barcelona espera i exigeix.