Reformes en el PSOE i ensorrament a Itàlia

Un diputat del Partit Popular, al conèixer els canvis, ha tuitejat: «¿La ministra d’Hisenda com a número dos del PSOE? Confirmat: s’enfonsen». Segons el CIS, és probable que això acabi passant, perquè el PP ja supera el PSOE en intenció de vot. Tot i que si el CIS de Tezanos ofereix aquest pronòstic és probable que al final no ocorri, tenint en compte el seu nivell d’encerts demoscòpics.

Notícies relacionades

Feijóo critica els canvis de Sánchez en el PSOE: «El que falla és el secretari general i el president del Govern»

La dimissió de Draghi arrossega la borsa i dispara la prima de risc italiana

Tot sembla clar, però alhora res és segur. Aquesta és una situació estranya. És clar, perquè s’aprecia un Partit Popular pujant amb Núñez Feijóo al capdavant, a costa de Vox i de les restes de Ciutadans, sense descartar que una part de votants socialistes canviïn de bàndol, com ha succeït a Andalusia. Però encara que això estigui clar, res és segur, perquè a Pedro Sánchez no se l’ha de donar mai per mort, com saben bé adversaris i correligionaris. «¿Qui guanyarà les primàries, Eduardo Madina o Pedro Sánchez?», vaig preguntar al seu dia a Pilar Alegría. Em va avançar que guanyaria Pedro i que així havia respost a la mateixa pregunta que li havia fet Madina, que va quedar desconcertat. Ella li va parlar al llavors secretari del grup parlamentari d’un diputat per Terol que Madina no coneixia. «Entre aquell qui no em saluda perquè no em coneix, tot i que hauria, i aquell que s’ha pres tres cerveses amb mi al bar de les Corts, recolzo qui em té en compte», li havia traslladat. Pedro va guanyar i després va ser expulsat de la secretaria general en una patètica reunió, avançada en la novel·la de Vázquez Montalbán ‘Asesinato en el Comité Central’. Va recórrer Espanya dormint a casa de militants, va tornar, va guanyar Susana Díaz i va desallotjar Mariano Rajoy de la presidència amb una moció de censura. I després va guanyar les eleccions. Allà segueix, amb molts problemes externs i alguns d’interns. És cert. Però el donaven per caigut el primer any de legislatura i resistirà fins al final. «Malgrat això d’Andalusia, al maig que ve guanyarem les eleccions municipals clarament», pronostica Abel Caballero, alcalde de Vigo i president de la Federació de Municipis i Províncies. «I les generals ja es veurà. Encara no estan perdudes», confia. Difícil.

A qui se li ha esfondrat la seva presidència del Consell de Ministres és a Mario Draghi. Mala notícia per a Itàlia i pèssima per a Europa. Itàlia és ara més feble i Europa també. Ni el clamor d’alcaldes, mitjans i ciutadans per aconseguir la seva continuïtat va poder evitar-ho. Entre la dreta de Berlusconi, l’extrema dreta de Salvini i l’extrema esquerra l’han fet caure. ¿Què tenen en comú aquests extrems? La seva simpatia per Vladímir Putin, que deu haver celebrat amb alegria la caiguda de qui va ser president del Banc Central Europeu: l’home que va salvar l’euro en la passada crisi i que podia recuperar Itàlia si la política d’aquell país no fos tan diabòlica. Fins i tot més que l’espanyola. Draghi ha deixat com a herència uns contractes amb Algèria per alimentar el gasoducte que arriba fins a Sicília i que redueixen la dependència energètica de Moscou. Però Putin és molt Putin i ho vol tot lligat i ben lligat.