Els reptes de la sanitat pública

La crisi de la covid ha posat de manifest tant la professionalitat i l’enorme esforç dels sanitaris (metges, infermeres, personal de suport) com la precarietat del sector públic, castigat per molts anys de retallades i amb un dèficit estructural de primera magnitud, especialment en l’atenció primària. Un cop superats els moments més crítics, amb l’acumulació d’estrès laboral, un sobreesforç considerable i el risc de col·lapse, arriba l’hora de prendre en consideració les noves problemàtiques que amenacen de trencar el sistema. De fet, no es tracta de situacions sobrevingudes, ja que s’arrosseguen des de fa anys. Com l’infrafinançament, que ja és crònic. Segons els experts, Catalunya necessitaria aportar cada any 15.000 milions a la sanitat pública. En el pressupost del 2022 es va quedar en 9.700 milions, ja que s’han de descomptar els que es van dedicar en exclusiva a la factura de la covid. És una xifra que és pràcticament la mateixa que el 2008. Qualsevol acció destinada a superar el dèficit pressupostari (com el pla de reforç a l’atenció primària, amb 127 milions anuals des del 2020, o el reforç de la inversió en salut mental) xoca contra el mur d’un punt de partida molt inferior al desitjat.

Altres problemes amenacen el sistema sanitari. D’una banda, la falta de metges i infermeres, que s’accentuarà amb la imminent jubilació de tota una generació de sanitaris. De l’altra, un tema cada dia més urgent, com a conseqüència de la pandèmia: la creixent demanda de professionals especialistes en salut mental. En tots dos casos és urgent la potenciació de l’atenció primària, que ha demostrat ser una de les més sòlides fortaleses (tant en la cura dels malalts com en campanyes de vacunació, per exemple) en èpoques de crisi.

Les dades parlen per si soles. En els pròxims cinc anys es jubilarà un de cada cinc metges en actiu, però en un moment en què ja falten professionals, l’Administració peca de manca de previsió. Si es té en compte que la professió de metge requereix com a mínim 10 anys de formació, la situació es pot tornar immanejable. Així, s’ajunten la necessitat d’augmentar l’oferta a les universitats (com ara, Medicina, que és una de les titulacions amb la nota de tall més alta) i, sobretot, la millora de les condicions laborals i retributives perquè els nous metges no marxin a l’estranger o escullin el sector privat. Davant aquesta situació, cal recordar que el 60% de la plantilla de l’Institut Català de la Salut (ICS) és interina, una circumstància que s’agreuja amb la contractació precària de professionals de països extracomunitaris (sovint sense homologació) i amb una xifra d’entre el 9% i l’11% dels metges de l’ICS sense el MIR.

El debilitament de la sanitat pública (amb ràtios notablement més baixes que la mitjana europea tant en metges com en personal d’infermeria) i la falta de places de medicina familiar i comunitària (era el 43% del MIR el 1996 i ara és el 28%) han estimulat l’augment de les mútues privades i posat en perill un sistema que també té com a prioritat apostar per enfortir l’atenció a la salut mental de la ciutadania. El Departament de Salut, amb la incorporació de 150 psicòlegs a l’atenció primària, comença a atendre un dels grans reptes del futur immediat.