Desconnexió

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquestes són les meves últimes línies abans de l’estiu, un agost de silenci necessari i diria que gairebé autoimposat. Les aprofito per fer aquesta crida plena de tristesa: les temperatures elevades, els incendis, el terra demanant la nostra atenció. Una crida a la connexió que ens demana el món, a la presa de consciència i a entendre que no podem viure fent veure que estem sols. Que aquest planeta no ens pertany, no és nostre, no exclusivament. No només per les generacions joves, que ja aixequen la veu i reivindiquen el seu futur, també per totes les vides amb què cohabitem ara. Ara, ja, aquí.

Durant els primers mesos de pandèmia, quan no va quedar més remei que parar-ho tot, vam poder comprovar que malgrat tot –les conseqüències devastadores de viure en un sistema pensat per al consum ferotge i el ritme del capital–, els animals i la natura agraïen la nostra pausa. Hem tingut una oportunitat, l’hem tingut entre les mans, per poder pensar el món en què volem viure, el món en què mereixem viure, el món que el món ens reclama. Però l’hem fet malbé. Hi ha qui té angoixa climàtica, per la frustració que genera no poder fer res mentre no es prenguin decisions més estructurals i que no només parin sinó que regenerin. Jo no la tinc, l’angoixa. Tinc una pena profunda al comprovar la desconnexió, la mirada tan poc generosa que tenim cap a la vida.