Itàlia, cal encertar-la amb el marc

Els fets són notoris: un vot de càstig al Parlament (d’un 5 Estrelles en declivi) al Govern de concentració nacional, presidit per Mario Draghi, ha portat a la dimissió del primer ministre i expresident del Banc Central Europeu. Pocs dies després, la decisió dels partits de dretes que formaven part de l’Executiu –la ranca Forza Italia de Silvio Berlusconi i la Lliga de Matteo Salvini– van aprofitar la situació per fer caure el Govern i anar a eleccions anticipades amb Fratelli d’Italia, que –amic de Vox i únic partit que s’havia quedat en l’oposició– vola en els sondejos ja fa temps.

El mapa, a grans trets, presenta una dreta escorada a l’extrem amb una candidata forta, Giorgia Meloni, de Fratelli d’Italia; uns petits partits centristes fruit d’escissions del Partit Democràtic (PD) –Matteo Renzi, Carlo Calenda– i del Moviment 5 Estrelles –el ministre Di Maio–; el PD, que ha sigut el gran valedor del Govern Draghi; el que queda del 5 Estrelles, sota la batuta del ex primer ministre Conte, en clara crisi d’identitat, i una esquerra que els últims 20 anys s’ha sistemàticament autodestruït.

A més, cal tenir en compte que les generals del setembre se celebraran amb una llei electoral mixta (combinació del sistema proporcional i el de majories) que penalitza durament els qui vagin per separat. Els partits de dreta ja han manifestat la voluntat d’anar junts.

¿Podran les forces de centre i de centreesquerra evitar l’arribada al poder d’una proposta política alineada ‘de facto’ amb posicions d’Orbán i que, al tauler internacional, tenen tesis més pròximes a les de Trump que a les de l’actual Administració nord-americana?

S’enfronten a molts problemes, però sobretot a dos.

Notícies relacionades

Draghi reconsidera la seva dimissió i proposa construir un nou pacte de Govern

Twitter era una cerveseria de Múnic

El primer incumbeix al com: el 37% dels escons es trien en col·legis uninominals en què guanya qui primer arribi. Això empeny a buscar una aliança de centreesquerra àmplia, des de l’esquerra i el 5 Estrelles fins al PD i els petits grups centristes. Els partits ja s’estan movent, i les dues qüestions importants a resoldre són fins a quin punt donar espai a les petites formacions de centre –que en les negociacions per formar coalició han tingut històricament una força superior a la seva representació real– i, evidentment, com relacionar-se amb el 5 Estrelles, que a l’hora de la veritat ha participat activament en el naufragi del Govern Draghi.

Malgrat tot, el com només es pot solucionar a partir del què, i aquí és imprescindible encertar-la amb el marc general. En termes programàtics i en termes comunicatius. El centreesquerra en el seu conjunt –i especialment el PD, al qual tocarà ser el motor de tota l’operació– haurà de ser valent i filar una proposta clarament confrontada al marc de Meloni i els seus aliats: des d’una política fiscal fortament redistributiva (que sigui capaç d’aturar una inflació que castiga la majoria social) a la defensa dels serveis públics i dels drets dels treballadors; des de polítiques solvents d’extensió de ciutadania als migrants a avenços –fins ara massa defugits– per al col·lectiu LGTBI+; des de la defensa dels drets de les dones (en el blanc d’una cultura masclista que els partits de la dreta fomenten i capitalitzen) fins a l’enfortiment de l’aposta europea, amb tot el que se’n desprèn, també en termes de posicionament internacional. I també hauran de ser capaços de comunicar aquest marc, mobilitzant la societat civil organitzada, però, també, plantant cara als mitjans i en les noves formes de comunicació política, amb missatges clars, contundents i potser simplificats, però efectius, que puguin penetrar en sectors de la població poc polititzats. Cal embrutar-se les mans, perquè l’hora és greu. Sort i encert.