Article d’Ana Bernal-Triviño Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La submissió química: atac a la llibertat sexual
El masclisme no descansa a crear mètodes on vulnerar els drets de les dones, a atacar la seva integritat física i mental, a violar els seus cossos com a símbol de poder, humiliació i denigració
L’augment de la submissió química els últims anys no és casual. En aquesta etapa, el feminisme ha posat sobre la taula la denúncia sobre la violència i la llibertat sexual de les dones. La necessitat d’adaptar el nostre ordenament jurídic al Conveni d’Istanbul va obrir la caixa dels trons en els sectors més negacionistes de la violència masclista. Aquest conveni, adoptat per altres països del nostre entorn, posa en el centre el consentiment de les dones. I aquest canvi de norma, als que se sentien amb tot el poder d’agredir, els fa reaccionar. Les dones hem crescut tota la vida amb el missatge d’anar amb compte quan anem soles pel carrer, a les fires i les festes. Els casos de les joves d’Alcàsser, Rocío Wanninkhof, Sonia Carabantes i Diana Quer, entre d’altres, van ser una advertència per a totes. I si sobrevivies, com la víctima de ‘La manada’, vam aprendre que no ho tindríem fàcil davant una justícia que es va prendre, al principi, una violació per una ‘festa’. Quan hem pres consciència de la violència sexual, els agressors no s’han mostrat disposats a frenar el seu abús de poder. Al revés, han pensat en alternatives.
Des de les violacions grupals a enganyar les dones de maneres més subtils. Si ja estàvem advertides amb el consum d’alcohol, amb la submissió química han trobat la fórmula per anul·lar el consentiment. Al principi, l’atenció va estar en les begudes, i es van donar diversos casos en què els agressors subministraven les drogues a les seves víctimes. Una vegada alertades d’aquest mètode, n’han pensat en un altre: injectar de forma directa la substància. No és casualitat que el 90% d’aquests casos siguin de dones i amb la coneguda com «droga de les violacions». És així com sempre reaccionen: busquen altres mètodes per exercir el seu privilegi de la violència sexual. Diu la policia que no s’han registrat violacions posteriors després de les últimes punxades denunciades. És veritat, però perquè hem donat la veu d’alarma entre nosaltres i ja no callem.
Entretots
Fa un parell d’anys que assenyalem que aquesta submissió química era real i cada cop més. Dones que, desorientades i amb la consciència anul·lada, es despertaven amb la roba estripada, violades i sense recordar res. És la coartada perfecta per als agressors, la seva impunitat. Elles, en canvi, afronten una etapa dura de recuperació, en què la debilitat que produeixen aquestes drogues, afegida a la desorientació i la pèrdua de judici, angoixa encara més unes víctimes que no es poden defensar sense records. No tenen dades per aportar, tret de l’últim instant en què perden la consciència. I totes les preguntes aniran a elles. Els símptomes d’estrès posttraumàtic formaran part del seu dia a dia.
Sempre advertim, en contra del discurs de la ultradreta, que el patriarcat és universal i també ho són els agressors. Per això aquests casos de submissió química s’estan produint en diversos països, com Bèlgica, el Regne Unit o França. És igual la nacionalitat, l’important és que són homes masclistes. Tots units per una educació misògina, que té el discurs més radical en els ‘incels’, uns individus que odien les dones que els rebutgen. Les seves xarxes socials són un polvorí d’idees per atacar-les.
Un estudi d’Oxfam reflecteix que el 68% dels joves espanyols consideren que tenen capacitat de decidir també sobre el cos de la dona, o pensen que si elles beuen s’exposen a ser abusades. Per això el masclisme no descansa a crear mètodes on vulnerar els drets de les dones, a atacar la seva integritat física i mental, a violar els seus cossos com a símbol de poder, humiliació i denigració. Per tenir carta lliure, s’han servit sempre d’una cultura de la violació que ens ha culpat i responsabilitzat a nosaltres. I compte, que això no va sempre del mite de l’agressor desconegut. Els qui treballen amb aquestes víctimes adverteixen que prop del 80% dels abusadors per submissió química són amics o coneguts.
Quan les dones reclamen la seva llibertat sexual, els agressors no ho consenten, perquè fins aleshores la llibertat era d’ells. Els protocols d’atenció a les víctimes són vitals i necessaris però el més urgent és parlar-ne, saber per què ho fan i no continuar educant futurs agressors en la nostra cultura.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
