Cotxes, estimats trastos

S’acumulen sordes condemnes contra l’automòbil. Però el cotxe és més que un mitjà de transport. Per algunes persones representa l’emancipació, l’habitació pròpia i amb clau de Virginia Woolf, i per altres la seva eina de feina. O el seu estatus. Forma part integral de la nostra cultura. I de complexes estructures socioeconòmiques que no desapareixeran d’avui per demà. ¿I la moto? Si de petit no has pujat a una Vespino trucada, una Derbi Variant, una Rieju Strada, una Bultaco Streaker o una Montesa Impala no pots entendre el que significa la moto per als catalans del segle passat. Llibertat suïcida, amor sense casc. Un ‘boomer angst’ lubrificat en oli mineral al 2 per cent. Idolatrarem cotxes i motos fins al dia que avaluem el cost de traumatologia i vegem en conjunt i sense filtre els morts, ferits i danys col·laterals d’aquest culte. I després igual, perquè som animalons de costums.  

Malgrat això, de vegades sabem canviar d’hàbits ¿Recorden quan es fumava als avions? Des dels primers projectes de pacificació fins a les superilles, el desplegament del carril bici, la xarxa de bus, el metro i la connexió del Tram, Barcelona suma apostes per una mobilitat saludable i sostenible. La Comissió Europea obliga a acompanyar-les amb fórmules més restrictives i impopulars, com la zona de baixes emissions i el peatge urbà. 

Mentre se sospesen aquestes mesures, sorgeixen iniciatives que semblaran insignificants, però que impacten en el dia a dia. El projecte Protegim les Escoles, per exemple, millora la qualitat de l’aire, el soroll, la seguretat i la convivència en els entorns escolars. Espais de tràmit precipitat es converteixen en llocs on mares, pares, àvies i altra gent de santa paciència xerren i juguen amb nens i profes. ¿Per què no protegir també mercats, residències, biblioteques, piscines, universitats i centres de salut? Mereixem un agost permanent. Vinc a proposar-los tres mesures que ens aproximarien a aquest objectiu compartit.

Xamfrans. En el FAD, 2005, vaig conèixer la feina de Delphine Ding i José Ulloa, dos joves arquitectes que projectaven millorar les cantonades de l’Eixample. Llocs plens de furgonetes, contenidors, tanques, pilons i altres trastos. El més prometedor de l’estudi era la possibilitat de caminar recte, sense estar subjectes a aquesta antipàtica gimcana per als vianants. Cada dia entren a Barcelona 150.000 cotxes més que a Manhattan i la culpa en gran part és del xamfrà, que opera com a refugi de la indisciplina. Provi vostè d’aturar-se a la Cinquena Avinguda i darrere se li forma una cua que arriba fins al Bronx. Deu sonar contraintuitiu, però davant l’infinit efecte gas del cotxe es fa indispensable limitar-ne la fluïdesa. El millor aliat d’una ciutat més sana és, de moment, un bon embús.

Rotondes. Millor treure-les, perquè centrifuguen el vianant i abunden en comunicats per a l’assegurança. El semàfor és un gran regal del tren als nostres carrers i permet ajustar les velocitats. Deia Manuel Solà: «Quan els ciutadans assumeixen un ritme de semàfors per travessar el carrer estan acceptant una força del col·lectiu sobre la conducta privada. Aquesta col·lectivització d’allò privat és el sentit més profund de la urbanitat». Europa Ciutat, CCCB, La 2, 2012.

Notícies relacionades

Barcelona retallarà un carril a dos carrers al costat de l’escola Rius i Taulet, a Gràcia

Twitter era una cerveseria de Múnic

Aparcaments. La tercera mesura, preparats, seria eliminar l’aparcament en superfície, apuntin, el carrer no pot ser un magatzem de cotxes i, foc, tancar els pàrquings subterranis. L’acció més senzilla i eficaç per perdre les municipals amb el cap ben alt: substituir aquests garatges per gimnasos, temples, arxius, discoteques o granges de bolets.

A més, i alhora, podríem millorar els rodalies, sumar els bicings i multiplicar el bus metropolità per anar deslligant-nos dels nostres estimats, veloços, enormes, potents, equipats, setinats i assassins trastos.