El deute de l’Església catalana amb Lluís Companys

El comitè de Monistrol, al peu de la muntanya, es va mostrar com un dels més actius, sotjant la comunitat benedictina. L’abat Marcet va demanar auxili a la Generalitat mentre evacuava el conjunt de la comunitat, llavors formada per prop de 200 persones. Entre elles, Josep Benet, que llavors era escolanet i després seria un dels grans historiadors del país, a més cap de cartell del PSUC en les eleccions del 1980.

Les patrulles de control van imposar la seva llei després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936, al marge de la legalitat republicana. Sovint s’ha volgut explicar que van ser els seguidors de la CNT els que van derrotar els militars sublevats als carrers de Barcelona. Sense desmerèixer la resistència obrera, els que van fer front als sublevats van ser les forces de l’ordre al servei de la Generalitat. Mossos d’esquadra, Guàrdies d’Assalt i la Guàrdia Civil en persona, que van patir el gruix de les víctimes i van quedar així delmats.

Mossèn Hilari Raguer no era un nom propi de l’ortodòxia montserratina. Sempre va ser un díscol que no va dubtar a expressar la seva opinió davant temes incòmodes per a la mateixa Església, el seu estimat monestir i fins i tot la seva fraternal comunitat. Per això també va posar objeccions als arguments amb els quals l’Església va canonitzar el 2012 els seus germans. No els van matar pel Crist, va venir a dir, assumint la polèmica tesi del canonge Cardó.

Mossèn Hilari no va deixar d’aportar proves per corroborar que Companys va fer tot el que va estar a les seves mans per salvar vides. Fins i tot va retreure al seu admirat cardenal Vidal i Barraquer (sempre lleial a la República) que hagués faltat a la veritat quan va atribuir a «la divina providència» el seu rescat ‘in extremis’ després de ser capturat pel comitè de Montblanc. Mossèn Hilari remarcava amb sorna que a més de la «divina providència» va ser determinant la intervenció de Companys, que va exigir li fos entregat el cardenal. 

El cardenal en persona Gomà, antagonista de Vidal i Barraquer, va reconèixer que Companys, «Déu l’hi tingui en compte», va salvar la vida d’incomptables persones, tot i que va pretendre que només dels afectes a la República. El que va desmentir taxatiu mossèn Hilari, recordant que el president va salvar el franquista bisbe de Tortosa. O el bisbe Cartañà de Girona, bel·ligerant defensor de la croada nacional. Però és que Companys, com recordava el monjo benedictí, fins i tot va salvar –entre molts d’altres– el pare del general franquista Emilio Mola mentre Franco manava afusellar a Burgos el catòlic Carrasco i Formiguera. 

La figura de Lluís Companys, únic president europeu assassinat pel feixisme, continua tacada. Tampoc les esquerres han reposat com ho haurien d’haver det el seu bon nom malgrat les lleis de memòria històrica. Si els governs d’Espanya no li han fet justícia, molt menys l’Església espanyola que va recolzar el franquisme i va beneir la guerra. Però és que tampoc l’Església catalana.

Notícies relacionades

Els fills de Gisèle Pelicot

Sortir de la confusió

Per això mossèn Hilari, mort el 2020, va reclamar públicament a l’Església catalana un gest diàfan. Per a Raguer «el més digne de destacar (de Companys) és la seva sensibilitat i fins i tot simpatia per aquest sector de l’Església catalana més obert que trencava amb la tradicional identificació de l’Església amb les dretes, com la gent d’Unió Democràtica». En una conferència el 2015, organitzada pel Centre d’Estudis Contemporanis i l’Institut d’Estudis Catalans, mossèn Hilari va reblar el clau: «Sentint-ho molt, he de dir que l’Església –i en particular la catalana– està en deute amb Lluís Companys perquè encara no ha reconegut ni agraït els seus esforços humanitaris en temps de terror de l’estiu del 1936».