Entendre-hi + amb la història Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Catalunya, la plaça que no havia d’existir
Aquests dies s’han fet virals les imatges de les rates passejant tranquil·lament entre turistes a la plaça de Catalunya de Barcelona, un espai emblemàtic que, si hagués estat per Ildefons Cerdà, mai hauria existit.
Si la vida fos una pel·lícula de dibuixos animats, aquests dies la plaça de Catalunya de Barcelona hauria sigut escenari de les aventures de Mickey Mouse, però no. La vida és de carn i ossos i les rates no fan cap gràcia. De fet, és una autèntica vergonya que una ciutat que aspira a liderar els rànquings internacionals tingui un dels centres neuràlgics infestat de rosegadors.
Precisament, quan el 1928 Walt Disney donava forma al ratolí més famós del món, aquest espai es consolidava com un dels llocs més emblemàtics de la capital catalana, tot i que la plaça de Catalunya no hauria d’haver existit, perquè Ildefons Cerdà no l’havia inclòs en el disseny del seu Eixample. Malgrat això, la pressió popular i els hàbits dels barcelonins van fer-ne inevitable la creació.
Fins al moment d’enderrocar les muralles, el 1854, la plaça de Catalunya era només un descampat més enllà dels murs que tancaven la ciutat a la part alta de la Rambla. Simplement, era un lloc de pas, on s’agafaven els camins per anar a Gràcia i Sarrià; i com que a l’interior de la ciutat vella no hi havia espai per a res, allà s’instal·laven els envelats, les barraques de fira, els mercats i els teatres.
El 1862, l’Ajuntament no va seguir el ‘pla Cerdà’ i va posar en marxa el procés d’urbanització de la futura plaça. Però si ara l’Administració és lenta, llavors encara ho era més, i no va ser fins al 1878 que es va acordar l’expropiació i compra dels terrenys afectats pel preu de 1.000 pessetes el pam. El problema era que no tots els propietaris de la zona hi estaven d’acord i va començar una batalla legal que es va allargar durant dècades. Així, mentre el govern municipal anava tirant endavant el projecte, es va constituir una Comissió de Propietaris de Terres de la plaça de Catalunya que portava el seu cas a instàncies judicials.
Les autoritats van voler aprofitar l’Exposició del 1888 per donar l’impuls definitiu a l’espai, i dos anys abans de la mostra van convocar un concurs per harmonitzar-la. Entre els setze projectes presentats es va escollir el de Pere Falqués, que, a més, el 1889 guanyaria les oposicions per ocupar la plaça d’arquitecte municipal. El seu disseny tenia forma d’aspa i buscava l’equilibri amb els elements preexistents. A més, preveia una font ornamental al centre i instal·lacions temporals construïdes per a la mostra, com el Museu de l’Armeria i el Cafè del segle XIX.
Entretots
Quan va acabar l’Exposició del 1888, la plaça de Catalunya ja començava a erigir-se en una peça clau a l’engranatge urbanístic barceloní. Aquell espai obert articulava i connectava la ciutat que havia crescut al recinte emmurallat amb els principals carrers de l’Eixample, on la burgesia desplegava la seva opulència.
Tanmateix, va ser necessària una altra excusa per donar-li la forma definitiva. I aquesta no va arribar fins al 1929, quan la ciutat va acollir una nova Exposició. Si la del 1888 havia servit per posar els pilars d’aquest espai, la del 1929 va permetre monumentalitzar-lo. Inicialment, es va encarregar un primer projecte a Josep Puig Cadafalch, però després va ser rellevat per un altre de Francesc Nebot, tot i que aquest tampoc va acabar-lo per desavinences estètiques, i va ser Joaquim Llansó qui va culminar les obres.
Segurament, molts dels que hi passen diàriament no hi presten gaire atenció, però està plena d’escultures d’aquella època. El 1927 es va organitzar un concurs públic per seleccionar les obres que la decoren. S’hi van presentar noranta propostes i se’n van escollir una trentena, realitzades per alguns dels autors més importants del moment, com Josep Llimona, Frederic Marès, Josep Clarà o Pau Gargallo. La selecció no va estar exempta de polèmica (una més), perquè sectors conservadors es van queixar que entre les obres hi havia massa peces amb nus femenins. Això va fer que algunes escultures es traslladessin a altres llocs menys freqüentats de la ciutat, com Montjuïc o el Palau Reial de Pedralbes.
Si passés ara, no ens en adonaríem, perquè prou feina hi ha d’esquivar les rates que aquests dies campen al seu aire per la plaça. I qui diu rates també diu coloms, però els deixarem per a un altre article.
Notícies relacionades
Homenatge a Macià
L’última escultura instal·lada a la plaça data del 1991. Es tracta de l’obra creada per Josep Maria Subirachs per homenatjar el president de la Generalitat republicana, Francesc Macià. En aquest cas, el procés també va ser llarg i polèmic, perquè se’n va començar a parlar el 1976 i, a més, el projecte inicial no tenia res a veure amb el que es va acabar inaugurant.
Entendre-hi + amb la història
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
