Article de Montse Santolino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Risc sanitari al Broggi
Millor no posar-se malalt ni gaire greu a l’estiu, i menys a l’Hospitalet i el Baix Llobregat per si et toca l’Hospital Moisès Broggi que és, des de la seva creació, símbol i exemple del mal funcionament de la sanitat pública catalana.
No hem sortit encara de la covid i ja tenim una altra emergència sanitària a sobre de la taula i en ple estiu. Millor no posar-se malalt ni gaire greu a l’estiu, i menys a l’Hospitalet i el Baix Llobregat per si et toca l’Hospital Moisès Broggi que és, des de la seva creació, símbol i exemple del mal funcionament de la sanitat pública catalana.
Les urgències del Broggi mai han pogut atendre amb garanties les 450.000 persones d’11 municipis que se suposa que han d’atendre. I no és culpa de la covid, perquè el 2015 ja hi va haver una gran manifestació ciutadana per denunciar el col·lapse que patien, col·lapse que van tornar a denunciar els professionals durant tot el 2019. El desembre passat, la situació va tornar a complicar-se i finalment el CatSalut ha intervingut en l’assumpte, ha apartat la direcció i ha nomenat una comissió gestora.
Entretots
De moment, els canvis no es noten i tot i que no hagis seguit les notícies, si acabes allà potser t’assabentes del desastre perquè les portes dels boxs i els passadissos estan plenes de pacients i de cartells: «Treballem amb persones no amb números», «Més mans, menys caps», «Plantes tancades = urgències col·lapsades», «Plantilles al mínim, risc màxim». Intranquil·litat i angoixa justificades quan t’obliguen a deixar els teus familiars sols sota aquests cartells que criden abandonament amb lletres lluminoses. I no són només els cartells. És l’habilitat dels professionals per no creuar la mirada amb ningú ni atendre els seus reclams fins que no sigui el seu torn, malgrat compartir un espai mínim durant hores. Són aquells biombos blancs que atempten contra la dignitat de la gent, quan la despullen enmig d’una petita multitud malalta.
«Risc màxim», diuen els cartells. De desatenció, d’errors i de mort és el que no diuen. Per falta de recursos i de personal. I tant els professionals desbordats com els pacients i les seves famílies necessiten que algú ho digui. Que aquest risc no quedi sepultat sota altres de nous. Que a l’estiu es parli tant d’això, com de la verola del mico.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
