Talibans de nou a la diana

La mort d’Ayman al-Zawahiri al centre de Kabul, abatut per un míssil disparat des d’un dron dels Estats Units, posa de nou sobre la taula la complicitat amb les minvades hosts d’Al-Qaida –o si més no cobertura i protecció– del règim talibà. Perquè tot i que molt debilitada l’estructura i capacitat operativa de l’organització gihadista, aquesta continua sent una referència en el si de l’islamisme radical. De tal manera que és impossible desvincular la presència d’Al-Zawahiri i la seva família al centre de Kabul de la decisió del Govern afganès d’associar-se als postulats de l’anterior règim talibà entre el 1996 i el 2001.

Amb independència de les consideracions d’ordre moral i jurídic que planteja l’eliminació d’Al-Zawahiri –un assassinat selectiu–, el fet que l’Afganistan aculli un dels responsables directes dels atemptats de l’11-S obre un horitzó ple de dubtes sobre el reconeixement per la comunitat internacional del règim talibà. Si el seu menyspreu pels drets humans, singularment en el cas de les dones, és prou raó per incloure’l a la llista de règims permanentment sota sospita, la seva proximitat a Al-Qaida agreuja els recels i obliga a estar alerta davant la seva possible contaminació i influència al Pakistan, on la penetració de l’islamisme radical en l’Exèrcit, la policia i la comunitat d’intel·ligència és de sobres coneguda. I qui sap si pot fer extensiu el contagi a algunes exrepúbliques soviètiques a l’Àsia central, de tradició musulmana.

Moltes vegades s’ha dit que el punt feble més gran d’Al-Qaida va ser promoure el terrorisme global sense disposar d’una referència territorial identificable –sí que la va tenir ISIS–, un plantejament en què va participar activament Al-Zawahiri. De fet, la conversió del nord-est del Pakistan en un territori refugi a partir de la derrota talibana del 2001 va ser en part un intent de disposar d’un santuari segur per reconstruir l’islamisme radical sunnita. El risc és que el que Al-Qaida no va aconseguir, o va aconseguir molt modestament, està a l’abast dels talibans, a qui els Estats Units van deixar el camp lliure l’estiu passat perquè recobressin el poder, omplissin el buit territorial d’Al-Qaida i apliquessin una interpretació rigorista de l’Alcorà i de la Xaria.

Tot i que el president dels Estats Units, Joe Biden, ha presentat la mort d’Al-Zawahiri com un acte de justícia i els seus assessors s’afanen a treure-li el màxim partit per neutralitzar el record de l’evacuació molt de pressa de l’Afganistan a tres mesos de les eleccions al Congrés dels EUA, el cert és que allà hi ha els problemes i desafiaments que plantegen els governants afganesos i, en general, l’islamisme radical. Amb una capacitat d’expandir-se evident, en escenaris diferents en molts casos als de principis de segle però amb idèntica voluntat d’impugnar l’statu quo, així a l’Àfrica sahariana com al cor d’Àsia. Pocs dubtes hi ha que Al-Zawahiri era el líder amortitzat d’una organització molt debilitada, però no té sentit presentar la seva mort com un succés que pot alterar el llibre de ruta del gihadisme. La seva presència a Kabul i les reaccions que pugui desencadenar la intervenció dels EUA a terra afganès obliguen a posar més el focus en la inquietud pel pes recuperat dels talibans que a l’acció executada sobre la persona d’Al-Zawahiri.