No és època de taronges

Em passo 11 mesos esperant que arribin els gínjols. Apareixen quan tornem a la feina o a l’escola després de les vacances d’estiu, quan els dies s’escurcen i el mar canvia de color. Duren un mes. Quan era petita anhelava poder disfrutar-ne tot l’any. Ara no. Ara disfruto molt més sabent que els gínjols són fugaços, perquè els aprofito com si m’hi anés la vida. Amb els tomàquets, els bons de veritat, passa el mateix. Aquesta és l’època. Estan tan plens que la seva pell esclata. Fan olor i tenen gust. I tant, si en tenen. Gust d’estiu i de sopar en família. Algunes persones exigeixen menjar tomàquets al gener i suc de taronja a l’agost. Hi ha nens que desconeixen que el raïm de veritat té llavors i donem per descomptat que podem tenir tot el que volem quan volem i on volem. Està clar que aquesta actitud comporta costos mediambientals i energètics evidents, però també perdem cultura i educació pel camí. Perdem capacitat per adaptar-nos a l’entorn, per desenvolupar la nostra imaginació i per assaborir la fugacitat de les coses. Perdem autenticitat. Ara que som tan globals, uniformes i estem tan interconnectats, ser autèntics i genuïns és un valor escàs i, en el meu cas, molt apreciat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Penso en la capacitat de ser singular a l’observar un grup de turistes demanant un suc de taronja en una cafeteria. El cambrer els posa un bol de cacauets greixosos i uns vasos amb un líquid fosforescent, més semblant al Redoxon efervescent que a qualsevol suc orgànic, que cobrarà a preu d’or. Penso què significa mantenir la teva idiosincràsia al veure imatges de platges col·lapsades i turistes fent cua per fer-se una foto en un lloc que un dia va ser el paradís o al llegir que fa uns dies el port de Palma va registrar un complet amb 12 barcos alhora, 5 creuers. ¡I això que els nostres polítics ens havien assegurat que havien limitat la seva arribada!

Em qüestiono on és el respecte quan el cavall d’una calessa cau al centre de Palma i els turistes que passejava pretenen continuar amb el seu trajecte sense baixar del carruatge. I em pregunto, al marge de la meva opinió sobre aquesta activitat, què hauria passat si el calesser els hagués obligat a baixar, els hagués tornat els diners i els hagués retret la seva actitud. O què passaria si fóssim radicals establint aforaments i féssim complir una proposta per posar fi a una massificació que perjudica i disgusta locals, visitants i, sobretot, el terra que trepitgem. I ¿com reaccionaríem si el cambrer, en comptes de donar-nos una porqueria, ens donés una lliçó de coherència i saviesa i ens digués que el que toca ara per refrescar-se és un gelat d’albercoc o un bon tros de síndria? Segurament, ho agrairíem, aprofitaríem el plaer del que és efímer i, per descomptat, mantindríem la nostra personalitat.