Nits en llibertat

Aquest estiu que clamava a crits per normalitat, socialització i el desconfinament definitiu de cos i ment, una ombra ha recorregut els àmbits de l’oci nocturn. Primer va ser el temor de les pràctiques de submissió química a través de la introducció de substàncies a les begudes (que va fer que els locals d’oci modifiquessin algunes de les seves pràctiques de manera preventiva) i després les puncions amb xeringues que podrien tenir com a intenció també la inoculació de drogues que deixin les víctimes en condicions de vulnerabilitat. En el primer dels casos es va suscitar el dubte de fins a quin punt els casos d’abusos sexuals, valent-se de l’estat d’intoxicació de la víctima, responien realment a aquestes noves pràctiques de submissió química, si realment podia traçar-se la presència d’aquest tipus de substàncies o si els casos assenyalats responien realment intoxicacions etíliques, en molts casos amb la poc dissimulada intenció de culpabilitzar les denunciants. El debat era, per si mateix, tòxic: sota qualsevol circumstància, sigui a través de la influència de l’alcohol o de qualsevol altra droga, un atemptat a la llibertat sexual d’una persona que no estigui en condicions de fer valer la seva voluntat és igualment aberrant. Com a abús sexual sota la legislació actual, com a agressió sexual quan, en una modificació del tipus penal oportunament introduïda en la coneguda com a llei del només sí és sí, aquesta superi les traves per se aprovada en el Congrés. 

Ara també hi haurà qui relativitzarà l’onada de por, prevenció i justificable indignació que ha suscitat el degoteig de casos que dones joves denuncien haver sigut punxades en locals nocturns, moltes amb símptomes immediats d’atordiment o desorientació. I massa vegades els casos denunciats han sigut atesos amb displicència. El portaveu dels locals d’oci nocturn a Andalusia ha titllat el fenomen com el resultat de les accions d’«alguns graciosos a qui ara els ha donat per punxar per espantar la gent o espatllar la nit a alguna noia». Amb aquesta retòrica, queda molt a prop el risc de frivolitzar alguns dels casos com a vandalisme desencadenat per fenòmens d’imitació. I no, l’evidència, com expliquem en aquestes pàgines, que moltes dones han hagut de redoblar (encara més del que es veuen obligades a fer-ho habitualment) les mesures de cautela i autoprotecció, de modificar els seus hàbits d’oci o simplement de sortir de casa encara amb més por, hauria de deixar clar que, sigui quina sigui la dimensió real d’aquestes pràctiques o la intenció concreta dels qui les cometen estan assaltant directament la llibertat de les dones.

No haurien de ser elles (perquè és evident que estem parlant de violència de gènere, amb tots els agreujants penals aplicables en l’actualitat, que potser en aquest cas quedin talls) les que modifiquin el seu comportament. Són els locals nocturns els qui han de millorar les seves pràctiques d’atenció immediata a les víctimes i d’identificació dels responsables i les administracions que ofereixin una atenció immediata i empàtica (especialment davant el risc de transmissió de malalties i la rapidesa amb què s’esvaeixen les evidències d’una possible intoxicació). Però són sobretot les mentalitats les que han de canviar o almenys quedar en evidència. Les de qui, practicant o exculpant la intimidació (com algunes forces polítiques que han pujat a una onada de reacció contra el feminisme i que han destacat el seu rebuig a la penalització per l’assetjament verbal de les dones, abans conegut com a piropo), són corresponsables de perpetuar un clima que acaba fent que els carrers, la nit, qualsevol espai, pugui ser trepitjat amb més seguretat per uns que per d’altres.