Nits d’estiu | Per Emma Riverola Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Esperes nocturnes
¿Com dormen o vetllen aquells que estan a punt de cometre una massacre? ¿Es pot agafar el son abans de donar una ordre de mort?
Desenes de fotos de víctimes del franquisme, exposades ahir a les portes del Suprem per vindicar la memòria històrica. /
Els meus dos parts van ser programats. Un dia fitxes a la feina i, l’endemà, en un hospital. Entre mig, una nit d’espera. En el meu cas, dues nits d’estiu. Hores d’incertesa en què la ment mira de comunicar als cossos que el dia D i l’hora H és imminent. Però res, no se n’assabenten. La mare es fa la longuis i el fetus continua atrinxerat rere la barricada. No ens mouran. I res és com a les pel·lícules. No es trenca aigües al mig del sopar, ni la partera crida agafant-se la panxa exagerada, ni el nòvio histèric corre a dalt i a baix sense encertar la porta de sortida. Despertador, dutxa, canastreta sota el braç i contenció. Sobretot, contenció. Com si una parís cada dia. Uf, quina calor. Sí, quin estiuet. El que ens espera...
I el que mai arriba acaba d’ajustar-se a l’imaginat. Perquè l’espera pari les pròpies pors, incerteses i anhels. En aquelles poques hores de nit hi ha temps per repassar nou mesos d’embaràs i anys de vida. Perquè el que passarà te la canviarà completament. En la vigília plegues la llibertat de ser una i estens unes noves ales. Al principi volaran matussers, ho saps. I oscil·les entre el tremendisme i la cursileria més candida. No vols imaginar, però ho fas. ¿Com serà tocar-lo? Espera prenyada de vida.
Entretots
Però, de vegades, l’espera nocturna també es prenya de monstres. Vigílies de guerres. ¿Com dormen o vetllen aquells que estan a punt de cometre una massacre? ¿Es pot agafar el son abans de donar una ordre de mort?
El llit es manté incòlume. El capçal i la carcassa han resistit, inassequibles al descoratjament. La fusta és tan robusta que no ha patit l’atac dels tèrmits. Ni els bitxos s’hi atreveixen. El matalàs, sí, clar. Aquest ha calgut anar canviant-lo. Per alguna raó, a alguns dels hostes que van ocupar l’habitació els agradava saltar sobre aquest llit. Que surtin els dimonis. A l’habitació número 3 de l’Hotel Madrid de Las Palmas de Gran Canària hi va adormir Francisco Franco la nit del 17 de juliol de 1936. La decoració es manté, més per mol·lície que per consciència històrica. Com aquesta còmoda de fusta que van portar a petició de Franco, necessitava un escriptori i un llum per escriure. El moble va resultar tan pesat que allà es va quedar.
A la tarda, havia conversat amb caps militars. Es va retirar aviat a l’habitació. Allà va rebre la notificació de l’inici de la sublevació. A un quart de sis del matí del 18 de juliol va subscriure el Manifest de Las Palmas: “Sabremos salvar cuanto sea compatible con la paz interior de España y su anhelada grandeza, haciendo reales por primera vez y en este orden, la trilogía: fraternidad, libertad e igualdad. Españoles: ¡Viva España! ¡Viva el honrado pueblo español!”. I va abandonar l’hotel.
En aquella nit d’estiu, es van parir centenars de milers de morts. Entre 1936 i 1939, la sobremortalitat a Espanya va ser de més de mig milió de persones. La natalitat va ser de 576.000 naixements menys de l’esperable. Això per no parlar de la repressió i la profunda misèria de la llarga i fosca postguerra. ¿Va arribar a imaginar Franco, en algun moment d’aquella nit, la magnitud del bany de sang que estava creant? Una espera prenyada de mort. Una Espanya que, dècades després, encara continua mostrant les ferides obertes de la memòria.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
