Article de Gemma Ubasart Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El centre no existeix
L’esquerra ja no pot guanyar eleccions sense un programa, un relat i una construcció cultural d’emancipació
Quan anàvem a la facultat, diversos professors remarcaven una idea bastant hegemònica en la ciència política espanyola: que les formacions polítiques havien de girar cap al centre per captar el màxim de vot possible. En aquells temps es pensava bàsicament en el bipartidisme d’abast estatal (PSOE i PP) i, de manera extensiva, en IU. Però també s’aplicava als actors que actuaven en les arenes polítiques subestatals, sobretot la catalana i basca. Partien de la premissa que la majoria de la societat espanyola s’autoubica en l’escala ideològica de l’1 al 10 en posicions de centre (la mitjana se situa sobre el 4,7, segons dades del CIS) i que, per tant, allà és on es podien recollir més reconeixements electorals.
A finals del segle XX aquesta mirada tenia efectes programàtics importants, sobretot en les forces polítiques d’esquerra. Quan als 80 i 90 es parlava de «centrar», bàsicament volia dir assumir els postulats neoliberals que s’anaven fent hegemònics des de la irrupció de Reagan i Thatcher. Les terceres vies, les apostes pel ‘workfare’ o el ‘new labour’, pretenien dibuixar un rostre humà a unes receptes basades en la globalització neoliberal i la financerització de l’economia. I, aplicades al govern i a l’administració, volia dir reducció de l’Estat (menys intervenció en l’economia i menys regulació) i nova gestió pública.
Si el viatge cap al centre va ser cert en algun moment (tinc els meus dubtes i ho podria argumentar), aquest constructe actualment és només un miratge. A partir de la crisi de règim post Gran Recessió, el camp de joc és més clar i diàfan. I no perquè a Espanya hagi sigut un impossible històric construir un partit liberal, fet que donaria entendre que hi ha poc centre. Sinó perquè, en si mateix, el centre no existeix i el que està en disputa és la construcció de la centralitat. Una batalla cultural pel sentit comú. I aquesta batalla, si no es lliura des de postulats de progrés, es farà des del retorn al conservadorisme o, fins i tot, a la reacció.
L’esquerra ja no pot guanyar eleccions sense un programa, un relat i una construcció cultural d’emancipació. I aquest és el principal aprenentatge que es pot extreure de les eleccions a la Comunitat de Madrid, a Castella i Lleó i a Andalusia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
