La distorsió de l’autonomia

La forma i el fons del missatge de la senyora Díaz Ayuso no són una sorpresa, tot i que crida l’atenció la indiferència que suscita un desafiament verbal tan obvi a la legalitat. Si això ho haguessin dit autoritats autonòmiques d’un altre signe, intueixo que s’haurien multiplicat les crides a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Recordem que el precepte es pot aplicar quan una comunitat autònoma incompleix la Constitució o les lleis o atempti de manera greu contra l’interès general d’Espanya.

Evidentment, les manifestacions de la presidenta de la Comunitat de Madrid no equivalen per si soles a l’incompliment del decret llei i, per tant, no constitueixen un supòsit de fet que pugui justificar l’aplicació de l’article 155. D’altra banda, altres declaracions han reconduït el conflicte a un terreny institucional. El decret llei es complirà, tot i que es recorrerà davant el Tribunal Constitucional per defensar les competències de la Comunitat. L’exposició de motius de la norma detalla els títols competencials de l’Estat, però, com que és tan complexa, es pot suposar que els serveis jurídics de la Comunitat de Madrid trobaran elements per fer valer les seves pretensions. Per exemple, la invocació de competències estatals de caràcter bàsic per a mesures tan concretes com la determinació exacta i uniforme de temperatures de climatització.

Tot sembla ara encarrilat, però no hem de minimitzar la importància de les primeres manifestacions de la senyora Díaz Ayuso. En primer lloc, per ser una mostra del populisme que hem conegut a Catalunya durant el procés: la idea segons la qual les lleis que es consideren injustes no s’han de complir. Això pot ser la justificació moral d’un objector de consciència que assumeixi les conseqüències de la seva conducta, però mai una opció de les autoritats públiques. Perquè el criteri del que és just o convenient no és monopoli de ningú. És més, en tota societat hi haurà múltiples punts de vista sobre la majoria de les normes i a cap d’ells se li reconeix carta blanca per incomplir-les.

En segon lloc, perquè les manifestacions de la presidenta de la Comunitat de Madrid donen una versió distorsionada de l’Estat de les autonomies. S’ignora la distribució de competències, com si fos un tecnicisme que no s’ha d’interposar al camí de la decisió que es considera correcta. Aquesta perspectiva té una versió centralitzadora, però també altra pròpia d’un autonomisme mal entès, com el de la senyora Díaz Ayuso. Que té un fons històric, que es remunta als inicis del federalisme als Estats Units.

Notícies relacionades

Ribera defensa que hi ha hagut «diàleg previ» amb les autonomies i avisa: «Està fet per aplicar-se»

El PP, contra la «unilateralitat» de Sánchez: «No pot exigir sacrificis mentre continua malgastant»

Aquest país és l’exemple de l’anomenat «federalisme d’agregació»: entitats polítiques independents acorden formar una unió permanent basada en una constitució federal. En els primers anys, però, es van predicar les doctrines que defensaven que un estat membre podia decidir unilateralment no aplicar la legislació federal si entenia que desbordava les competències de la unió. La jurisprudència del Tribunal Suprem i, sobretot, la derrota dels estats separatistes en la Guerra de Secessió van arraconar aquestes idees. Que continuen vives, però: al Canadà, per exemple. A Alberta es promou una «llei de la sobirania d’Alberta» que pretén donar al parlament d’aquesta província la facultat de rebutjar qualsevol llei o qualsevol sentència de les institucions federals.

La distribució de competències molesta els corrents populistes. La presenten com a font d’ineficiència. Crec que, en realitat, els incomoda per altres motius. Impedeix la concentració del poder a la qual aspiren: obliga a la negociació i a la cooperació i així no poden brillar els lideratges messiànics.