Les punxades o com generar un estat de pànic

La bona notícia és que, a Catalunya, el Govern ha aconseguit posar d’acord tres conselleries en temps rècord i dissenyar i difondre un protocol d’actuació per a professionals de les diferents institucions implicades i també per a la ciutadania. Això, en si mateix hauria de contribuir a dimensionar el fenomen i a posar el focus on s’ha de posar. Més enllà d’aquesta bona actuació política, que hem de reconèixer, s’ha d’observar aquest fenomen a altres nivells.

D’una banda, situar la responsabilitat principal en els perpetradors de les punxades i no responsabilitzar novament les dones que els reben. Poques anàlisis he vist fins ara sobre com i per què s’ha iniciat aquesta pràctica i com i per què s’ha estès. En aquesta extensió del fenomen s’haurpa de reflexionar sobre quin paper pot jugar la imitació, a mesura que s’amplifica la popularitat i rellevància social i mediàtica del fenomen parlant-ne. Algunes preguntes per a la reflexió: ¿Podem plantejar-nos si pot tenir algun prestigi entre alguns nois joves realitzar aquesta pràctica? ¿Pot convertir-se en un ritual de masculinitat patriarcal, amb el qual generar por de les noies? S’hauria d’explorar.  

Notícies relacionades

Igualtat demana ‘mantenir la calma’ davant l’augment de punxades en discoteques de Catalunya

Les punxades: ¿submissió química, diversió, engany, moda...?

La falta de reflexió entorn de l’exercici d’aquesta violència de caràcter masclista ens porta a un altre nivell d’anàlisi que és, des del meu punt de vista, la més important en aquesta qüestió; com el discurs sobre la situació ha generat un estat de pànic que impacta directament en les noies, dones joves i adultes i limita la seva llibertat de moviment en els espais d’oci nocturn, una vegada més. Estem molt fartes d’escoltar aquests relats, on recau sempre sobre nosaltres la responsabilitat de la nostra protecció davant les violències o que situen en les forces de seguretat l’obligació de protegir-nos; aquestes propostes ens retornen a la categoria de subjectes que necessiten ser protegits i, amb aquesta excusa, s’exerceix un control social sobre les nostres vides.

La pràctica de punxar les dones mentre es diverteixen és un exercici de dominació patriarcal que té per objectiu, en si mateixa, sembrar l’alerta, el pànic i, en definitiva, dissuadir les dones que exerceixin el seu dret a sortir de nit. Però s’haurà de fer crítica i autocrítica sobre com els mitjans tradicionals, les xarxes i algunes opinions professionals han alimentat aquest estat de pànic, vinculant directament aquestes punxades a les agressions sexuals. En el dia d’avui, no s’ha confirmat l’associació concreta d’una punxada amb una agressió sexual. Això no significa que no sigui una violència a erradicar, ni que es confirmi la vinculació en els pròxims dies, però m’agradaria endinsar-se en com tractem les violències sexuals en les nostres narratives. Tornem a caure en els mites sobre les violències sexuals: un desconegut, una agulla sense nom ni rostre encarna el pànic abstracte a la violència sexual. Tanmateix, sabem que la majoria dels casos d’agressions sexuals (sobre els quals tenim informació i sabent que és un fenomen infradeclarat) són perpetrades per homes coneguts; amb nom i rostre i, justament per això, sovint són agressions a les que no som capaces de posar-la aquesta etiqueta d’«agressió sexual» perquè no la podem reconèixer com a tal. Aquest és, desgraciadament, el poder negatiu del relat quan no va a les causes profundes: construir un imaginari sobre les agressions sexuals centrat en el desconegut: «home encaputxat al carrer», home desconegut al carrer o en espais d’oci públics, agulles sense cara, mans que adulteren la nostra beguda, etc. Però molt menys es parla d’agressions a les nostres pròpies cases, d’homes de tota la nostra confiança. Encara sembla un tabú.