L’espasa de Bolívar

L’espasa de Simón Bolívar té un gran valor simbòlic. No només perquè representa la gesta d’alliberar Bolívia, Colòmbia, l’Equador, el Perú i Veneçuela del jou colonial, si no també perquè té associat un missatge d’emancipació social vinculat a l’arribada, per primera vegada en la història, d’un polític d’esquerres a la més alta magistratura. L’espasa és un símbol de la lluita política de l’últim terç del segle XX a Colòmbia. Una lluita a què va estar vinculat l’ara president, que va ser membre de l’extinta organització guerrillera M-19.  

Per a qui encara no ho sàpiga, el 17 de gener de 1974 un comando de l’M-19 va robar l’espasa a la Casa Museu Simón Bolívar, ubicada al centre de Bogotà, com a acte de protesta contra el govern. Els guerrillers van deixar, al lloc en què es va sostreure l’espasa, el següent missatge: «Bolívar no ha mort. La seva espasa trenca les teranyines del museu i es llança als combats del present. Passa a les nostres mans. I apunta ara contra els explotadors del poble». Després de 17 anys desapareguda –diuen que va transitar per centenars de cases dels barris perifèrics de Bogotà– l’M-19 va tornar l’espasa com a gest de pau el 1991, any en què va abandonar les armes. 

No és estrany que Petro, després de rebre l’espasa, pronunciés: «Arribar aquí al costat d’aquesta espasa, per a mi és tota una vida […] vull que mai més estigui enterrada, retinguda i que només s’embeini –com va dir el seu amo, el llibertador– quan hi hagi justícia en aquest país».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan l'arma va fer la seva entrada solemne, els convidats es van aixecar i van aplaudir, i el monarca es va quedar a la seva cadira. Hi ha qui defensa la seva actitud a l’assenyalar que l’espasa no és un símbol de l’Estat colombià, però molts es pregunten –i s’alegren pensant– si la insolència es vincula a algun tipus de trauma borbònic –no digerit després de dos segles– respecte a l’emancipació de les repúbliques llatinoamericanes, o a una aversió als projectes polítics que posen en entredit l’statu quo. 

Difícilment tindrem la resposta a aquestes preguntes, però en qualsevol cas, el monarca hauria d’haver sabut que la presa de possessió de Petro tenia un contingut simbòlic excepcional. No es tractava d’una presa de possessió rutinària: era molt més. Per això la festa popular organitzada al voltant de l’esdeveniment a la plaça Bolívar, i el protagonisme que va adquirir la figura de Francia Márquez, la primera vicepresidenta afrocolombiana i d’origen popular.