Entendre-hi + amb la història
El llarg camí del lleó | + Història
Per culpa d’un luctuós episodi, cada 10 d’agost es commemora el Dia del Lleó. Un animal que ara se sol associar a la valentia i la noblesa, però que al llarg de la història ha tingut altres significats.
L’estiu del 2015 un dentista de Minnesota anomenat Walter J. Palmer va matar Cecil, el lleó més famós del parc nacional de Hwange i tota una icona per a Zimbàbue. La cacera es va efectuar fora dels límits del parc i amb tots els permisos en regla, però l’impacte de la notícia va posar de manifest l’existència de personatges com Palmer, que es dediquen a caçar animals salvatges només per diversió. Arran d’aquest fet es va declarar el 10 d’agost Dia del Lleó, perquè malgrat l’aparença d’animal invencible, aquest felí també està en perill i cal protegir el seu entorn. És un dels grans mamífers més populars i que, des de les civilitzacions més antigues, sempre s’ha associat a una sèrie de valors i qualitats.
És curiós com al seguir la història es veu com ha anat variant el significat que se li ha atorgat en cada moment, perquè ha donat molt joc a l’hora de construir metàfores i analogies. Per exemple, en la tradició grecollatina era vist com un animal ambivalent, al ser poderós, però també salvatge i sanguinari. Això explica que s’utilitzés en la decoració de muralles i palaus a tall d’advertència per als forasters. De fet, els únics que podien vèncer-lo eren herois com Hèrcules.
Alhora, en els grans textos canònics com ‘La Ilíada’, apareix en les comparacions amb grans guerrers, com per destacar la valentia d’Aquil·les. A l’Antic Testament, els estudiosos han localitzat més de 150 mencions al lleó i, entre altres coses, representa Déu o la nació d’Israel. En canvi, al Nou Testament només apareix de manera tangencial i no surt a cap dels textos evangèlics. En canvi, sí que se’l troba a l’Apocalipsi on, segons Sant Joan, una de les bèsties de la fi del món s’assemblaria al lleó.
Ara bé, en la vinculació d’aquest felí amb el cristianisme, Sant Jeroni té un paper clau, perquè va ser el primer que el va utilitzar per explicar com era la manera d’evangelitzar de Sant Marc, caracteritzada per la valentia i la soledat. Igual com el lleó rugeix sol al desert, aquell home predicava enmig del no-res si era necessari. Aquesta analogia fa que a moltes obres d’art medieval l’evangelista aparegui amb un lleó.
Cal tenir en compte que en aquells temps gairebé ningú n’havia vist un de veritat i els coneixements de zoologia eren nuls. Això propiciava tota mena de teories i símils que avui dia no entendríem i que permetien als teòlegs comparar-ho fins i tot amb la Santíssima Trinitat.
Tot això va propiciar que l’animal anés ocupant un lloc cada vegada més predominant en l’imaginari col·lectiu. L’historiador Michel Pastoureau, que ha estudiat la presència del lleó a l’edat mitjana, afirma que entre els segles VIII i XII el felí va substituir l’os com a animal de poder. Només a llocs concrets com Berlín o Berna mantenen el plantígrad.
El professor Nigel Harris, estudiós de la presència dels animals en la literatura medieval, en un brillant article publicat a la revista ‘Traditio’ de Cambridge, descriu el procés que es va produir entre 1050 i 1220 gràcies al qual la majoria de governants de les cases reials europees van ser comparats amb lleons. El cas més famós és el de l’anglès Ricard I, anomenat Cor de Lleó. El sobrenom va guanyar força arran de la seva participació en les croades. La referència felina feia de nexe d’unió entre la valentia dels herois i els valors cristians.
Més endavant, aquesta vinculació entre governants i el gran mamífer també es va estendre cap a escalafons inferiors de l’estructura estamental de l’edat mitjana i els cavallers també van ser assimilats a lleons. Així ho cantaven molts poemes èpics que glossaven les gestes d’aquells homes d’armes i ho reflectia l’eclosió de l’heràldica d’aquells temps quan llinatges de tot arreu van adoptar aquella bèstia com a símbol.
No va ser fins a l’arribada de les expedicions científiques del segle XIX que va començar a conèixer-se amb detall la vida d’aquells animals, però tot i així no es tenia la consciència ecologista que va anar sorgint a finals del segle XX, quan es va entendre la necessitat de protegir la vida salvatge. Inclosos els lleons.
Noblesa i valentia
La pel·lícula ‘El Rei Lleó’ és un dels últims exemples on la cultura occidental ha utilitzat aquest animal per vincular-lo a determinats valors. En la trama, els bons (Simba, Mufasa) representen unes virtuts (noblesa, valentia) que els humans associem amb aquestes bèsties, mentre que el dolent (Scar) només té defectes atribuïts a les hienes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
