Ha de ploure

Segons Brussel·les, l’impacte de la sequera sobre l’economia comunitària ja és de 9.000 milions d’euros a l’any, però, si segueix així, podria arribar als 65.000 milions anuals al final del segle. Europa, també la del Nord, comença a entendre el que significa la falta d’aigua. A l’Est, els atacs a les infraestructures causats per Rússia a Ucraïna han deixat 6 milions de persones sense accés, o limitat, a l’aigua.

En altres llocs del món és més habitual, tot i que tampoc amb la intensitat actual. A l’Iraq han caigut les reserves un 60% respecte a l’any passat. Fa uns mesos els arqueòlegs van poder explorar al seu aire una ciutat de 3.400 anys que havia quedat sepultada després de la construcció de la presa de Mossul, als anys vuitanta. A la banya d’Àfrica hi ha 7,5 milions de desplaçats per causes directament relacionades amb la sequera. A Amèrica Llatina, la regió amb més reserves d’aigua del planeta, han d’adoptar mesures, des de Xile fins a Mèxic.

Tot això afecta, és clar, els cultius i el bestiar, i per tant la seguretat alimentària, i milions d’éssers humans que no tenen accés al bé més bàsic.

I, en general, no és que plogui menys. La pluja segueix patrons irregulars, marcats per una multiplicitat de factors sovint difícils de predir. Però el canvi climàtic està accelerant i aprofundint les conseqüències de la seva absència. Les onades de calor extrema, cada vegada més freqüents, assequen la terra a la seva superfície i molts metres per sota, abonant així el terreny per als focs salvatges. La calor afavoreix al seu torn la formació de tempestes i pluges torrencials, que al caure arrasen el terra ressec. Experts de les Nacions Unides calculen que, per cada grau d’increment en la temperatura global, es perd un 20% de recursos renovables d’aigua.

Hauríem de considerar ja la sequera com un fenomen global, tot i que sovint es té en compte només per les seves conseqüències locals. El que sí que s’aborda com a desafiament global és l’accés a l’aigua neta i al sanejament, com recull l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 6 de l’Agenda 2030. Més de 2.000 milions de persones arreu del món no tenen accés segur a aigua potable. I allà un dels reptes fonamentals és millorar la seva gestió, per a la qual cosa són necessaris tant recursos com voluntat política. Es dona la paradoxa que països tan secs com els del Golf no tenen problemes de proveïment –importen tot el seu aliment i construeixen costoses dessalinitzadores– mentre que d’altres, com la República Democràtica del Congo, amb la meitat de les reserves de l’Àfrica, manquen d’infraestructures adequades i no són capaços de subministrar aigua potable a bona part de la seva població.

Notícies relacionades

La sequera que castiga Espanya aquest estiu ja provoca talls i restriccions d’aigua

El clima provoca un rècord de desplaçats malgrat la pandèmia

L’actual situació d’escassetat a la rica Europa ofereix una oportunitat per canviar la nostra relació amb l’aigua: per guanyar consciència al Nord sobre un problema que han considerat només propi del Sud. Per això, la UE s’hauria d’erigir en campió de les polítiques d’aigua als fòrums internacionals i en les seves polítiques de cooperació al desenvolupament, com a part integral de la seva aposta pel Pacte Verd. Hauria, així mateix, d’accelerar les mateixes polítiques de millora en la gestió de l’aigua: segons la Comissió Europea, els estats membre no estan implementant els programes al ritme necessari per arribar als seus objectius de millora per al 2027. Es tracta de guanyar resiliència davant sequeres i inundacions. És hora també de tractar l’aigua com un recurs escàs, fomentant la disminució de la demanda sempre que sigui possible. Europa ha estat consumint aigua per sobre de les seves possibilitats.

Quan, fa uns dies, a Alemanya van llançar una campanya demanant a la ciutadania dutxes més curtes, ho feien pensant en l’estalvi d’energia. Com molt bé sabem per aquests verals, si a més d’energia ens conscienciem que estalviem aigua, molt millor.