Talibans, any u

A l’arribar a l’any de la tornada al poder dels talibans després de la destrucció del règim del president Ashraf Ghani, les previsions més benintencionades que poguessin haver-se dibuixat han quedat àmpliament desmentides per la realitat. L’Afganistan és avui un país amb una economia devastada per la imperícia dels seus governants i per la falta d’ajuda internacional; una societat subjecta a l’arbitrarietat del poder i al rigor de la xaria que ha degradat l’estatus de les dones al de ciutadanes de segona categoria; un territori que probablement dona empara de nou a la direcció d’Al-Qaida, com va succeir en el passat. Aquests són els fruits de la falta de previsió dels Estats Units i els seus aliats a partir del moment en què l’OTAN –l’abril de l’any passat– va anunciar l’evacuació total del país i va condemnar a la derrota el règim tutelat fins aleshores pels aliats, extremadament feble i que mai va controlar la totalitat del territori.

L’Afganistan torna a ser un problema al cor d’Àsia, un focus d’inestabilitat en un entorn per si mateix inestable i problemàtic, en què han trobat lloc diferents faccions del gihadisme. Els errors d’apreciació dels analistes de l’OTAN, i singularment de la Casa Blanca, que van calcular en sis mesos el temps que trigarien els talibans a ocupar el poder a partir de l’inici de l’evacuació, se’n van anar en orris: en quatre mesos, del 14 abril al 15 d’agost, la mobilització talibana va derrotar l’Exèrcit afganès i va ocupar Kabul. A partir d’aquí, la retirada va ser un compendi de caos i incompetència que va deixar abandonats a la seva sort molts dels col·laboradors que van treballar durant anys per a les potències occidentals.

El simple fet que encara ahir arribessin a Madrid 300 excol·laboradors dels ministeris espanyols d’Exteriors i Defensa fa venir a la memòria les imatges de desesperació que fa un any van arribar de l’aeroport de Kabul. La decisió de Joe Biden d’abandonar l’Afganistan molt de pressa va erosionar enormement la figura presidencial poc més de mig any després de la seva presa de possessió, va fer que caiguessin els seus índexs d’acceptació i va fer recordar a una part important de l’opinió pública dels Estats Units la derrota militar del Vietnam i la precipitada i caòtica evacuació de Saigon. Des d’aleshores preval la sensació que el que es va fer, segons van disposar els Estats Units, va defugir des del principi les conseqüències que tindria i quantes víctimes sumaria. L’únic que realment es va tenir en compte a Washington va ser la necessitat de sortir del vesper al més aviat possible.

Això va fer possible una ràpida ocupació dels ressorts del poder per part dels talibans, la consolidació del seu pacte amb la majoria de senyors de la guerra locals i la ràpida claudicació de la resistència al nord del país. I avui és impossible corregir els efectes de la barrabassada de fa un any, quan fins i tot es va arribar a dir que, un cop consolidat el poder dels gihadistes, seria possible arribar a alguns compromisos, inclosa la salvaguarda dels drets essencials exercits per les dones durant dues dècades. Res d’això ha sigut possible, les condicions dels afganesos s’han degradat a la vista de tothom, els governants de Kabul han tornat a manifestar-se com un grup aliè a les convencions més elementals de l’statu quo internacional i han aïllat el seu país tant com ho va estar fins al 2001. Tenen raó els que veuen en l’Afganistan d’avui la imatge d’un gran fracàs col·lectiu.