Del 17-A a Rushdie: no caure en la por

L’atac contra l’escriptor Salman Rushdie ha coincidit amb el cinquè aniversari dels atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. Els dos crims ens recorden que el terrorisme islamista, tot i que notablement debilitat, no s’ha extingit, sinó que continua representant una seriosa amenaça.

Rushdie va ser condemnat a mort per Khomeini després de la publicació d’‘Els versos satànics’ el 1998. La fàtua va ser dictada per l’aiatol·là iranià al considerar l’obra blasfema i ofensiva contra l’islam. L’escriptor, de 75 anys, en el moment de ser apunyalat a Chautauqua, una ciutat de l’estat de Nova York d’uns quants milers d’habitants, feia més de tres decennis que vivia sota el jou de l’amenaça. Els fanàtics mai van voler aixecar la fàtua contra ell. 

L’agressió es va produir per sorpresa, just quan Rushdie es disposava a participar en una xerrada-conferència, i ve a recordar-nos que ningú està fora de perill dels totalitaris religiosos que intenten imposar les seves creences a la resta de la humanitat, és a dir, a tots aquells que no comparteixen la seva estreta interpretació dels textos sagrats. La via per a la imposició no és cap altra que sembrar la por mitjançant la violència. L’atac a Rushdie, que ha arribat transcorreguts tants anys i en una tranquil·la localitat dels EUA, remarca l’amenaça. Ningú que gosi desafiar els fanàtics pot estar tranquil, encara que transcorrin els anys i es trobi on es trobi. L’acte en què anava a participar Salman Rushdie abordava, precisament i segons el programa anunciat, «el paper dels Estats Units com a asil per a escriptors i altres artistes en l’exili i com a llar per a la llibertat d’expressió creativa».

També els atemptats com els que van tenir lloc a la Rambla de Barcelona i a Cambrils, el 2017, tenen com a objectiu atemorir a qui els radicals consideren infidels, que són tots els no musulmans i també els musulmans que no comparteixen les seves creences esbiaixades i extremistes. Atropellaments indiscriminats com els de Barcelona i Cambrils s’han produït en els últims anys també en altres ciutats europees.

La millor resposta que els demòcrates i les societats democràtiques en el seu conjunt poden donar al terrorisme islamista passa, en primer lloc, per mantenir-se ferms davant l’amenaça, una cosa que és fàcil d’escriure però molt difícil de portar a terme quan la seguretat, fins i tot la pròpia vida, pot córrer perill. En segon lloc, i estretament vinculat al primer, es tracta de no permetre que el terror condicioni el nostre comportament, la nostra vida. De no deixar-nos acovardir, que significa no incórrer en l’autocensura.

L’apunyalament de Salman Rushdie i els atemptats de fa cinc anys a Barcelona i Cambrils són una mostra, per desgràcia entre moltes, del que és capaç de fer el radicalisme islamista per retallar i, al cap i a la fi, intentar acabar amb els valors que fonamenten les nostres societats democràtiques. Això ens hauria de recordar la dimensió extraordinària de tot allò que hi ha en joc. Són moltes les generacions d’homes i dones que han lluitat, patit i perdut la vida per assegurar els valors i principis que sostenen i fan possibles les nostres societats democràtiques, particularment, el dret a pensar i expressar-nos lliurement. Cap mena de neguit o relativisme postmodern ens hauria de conduir a no fer cas d’aquests valors i principis primordials, menys encara a subestimar-los i desdenyar-los.