Article de Jordi Alberich Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Globalització, sobirania i democràcia
Mentre no siguem capaços de reconduir la hiperglobalització, la sobirania nacional continuarà debilitant-se i, amb uns organismes multilaterals a la baixa, la democràcia s’anirà esquerdant
OVIEDO, 11/06/2020.- Fofografía de archivo (09/10/03) del economista turco Dani Rodrik, profesor de economía política internacional en la Universidad de Harvard que ha dedicado buena parte de su trabajo a estudiar la globalización y por qué unos gobiernos tienen más éxito que otros, y ha sido galardonado este jueves con el Premio Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2020. EFE/Marcos Delgado /
En vista del caos en què ens hem sumit, aquesta setmana recordava Dani Rodrik que, fa més d’una dècada, va donar a conèixer el seu famós trilema: la impossibilitat que convisquin la hiperglobalització econòmica, la democràcia política i la sobirania nacional; només és possible optar a dos dels tres elements alhora. El brillant acadèmic sorprenia en un moment en què encara es creia, molt majoritàriament, en les enormes virtuts de l’accelerada obertura global i, en el seu cas, es considerava que la hiperglobalització estendria de manera natural la democràcia, i minvaria la raó de ser de les tradicionals sobiranies nacionals.
Malgrat la incredulitat de molts, Rodrik sabia què deia. L’enfonsament financer del 2007, amb les seves nefastes conseqüències sobre milions de ciutadans, va suposar el toc d’alerta per donar forma política al creixent malestar social. A partir d’aquí, les fractures democràtiques adquireixen consistència, mentre els vells estats-nació es mouen al ritme que marquen uns actors econòmics globals, que s’escapen fàcilment dels seus estrets marcs d’acció.
Entretots
Així, per exemple, cap estat per si sol pot regular l’economia digital ni, encara menys, controlar les grans tecnològiques que disfruten d’una posició pseudomonopolística, d’una intensitat mai coneguda. Per no parlar de com de senzill resulta l’elusió fiscal, o el fet de no pagar impostos dins de la legalitat, gràcies a la llibertat de moviment de capitals i a l’enginyeria fiscal internacional.
Si d’alguna cosa va pecar Rodrik va ser d’optimista. Impossible de conviure els tres elements, no està gens clar que puguem optar ni tan sols a dos. Mentre no siguem capaços de reconduir la hiperglobalització, la sobirania nacional continuarà debilitant-se i, amb uns organismes multilaterals a la baixa, la democràcia s’anirà esquerdant. No és estrany que, a molts països, s’aspiri a recuperar l’estat-nació, i no necessàriament la vella democràcia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
