Universitats lluny del cim

El rànquing que publica anualment una universitat de Xangai, considerat com un indicador de referència tot i que primi en les seves qualificacions el volum d’investigació sobre la docència i les matèries tècniques i científiques sobre les humanístiques i socials, torna a reconèixer el predomini en la formació superior d’elit per part de les universitats dels EUA. Aquestes en sumen 8 al top 10, i 39 en les 100 primeres, seguides de les europees (32 al top 100) i amb una lenta emergència de la Xina, amb un dinamisme que encara no es correspon al seu pes en l’economia global (9 centres al top 100, més 5 d’altres països asiàtics).

En aquest mapa de l’excel·lència universitària sobresurt el model universitari nord-americà (Harvard, Stanford i el MIT copen el podi), amb institucions de titularitat privada, excel·lentment finançades tant per contractes amb empreses i mecenatge com per altíssims costos de matrícula, que absorbeixen talent i creen coneixement i innovació. Tot i que des del punt de vista d’equitat en l’accés a la formació superior, amb una xarxa d’universitats regionals als EUA que sovint ni tan sols apareixen en els esglaons inferiors del rànquing, altres països puguin defensar els seus respectius models tot i que no ocupin els llocs llampants. El repte en entorns com el nostre és aconseguir una universitat pública, sense barreres d’accés per motius econòmics, però que també pugui aspirar a l’excel·lència acadèmica. Un desafiament a què a Espanya es va intentar respondre en algun moment amb la creació d’universitats públiques de nou encuny que aspiraven a ser punteres tot i que el seu finançament va acabar homologant-les (en la classificació no destaquen davant les grans universitats consolidades), mentre es desencadenava una carrera per disposar d’universitats de quilòmetre zero a tot el territori. Una aposta que pot oferir rendibilitats socials però que és difícilment compatible amb l’excel·lència en una situació de recursos limitats. 

En el rànquing del 2022, Espanya només compta amb una institució, la Universitat de Barcelona, entre els 200 primers llocs. Una de les solucions que s’apunten a aquest trist resultat és la concentració d’universitats: una fórmula potser necessària (sobretot a efectes de visibilitat i prestigi), però de difícil viabilitat si es planteja en forma de fusió. Tot i que hi ha altres fórmules de concentració d’esforços, com la renúncia a titulacions en centres on no són sostenibles, la priorització dels estudis punters o l’oferta conjunta de graus entre diferents universitats.

Aquests camps concrets on assolir l’excel·lència existeixen: en 24 de les 47 àrees de coneixement analitzades, Espanya sí que té alguna universitat al top 100. Aquesta visió sectorial del rànquing de Xangai assenyala la via de l’especialització, amb moltes universitats que tenen un nivell destacat en algun camp determinat i poques amb un nivell superior en àrees diverses (compten amb sis estudis en algun top 100 la UB i la Universitat Autònoma de Barcelona; la Pompeu Fabra i la Universitat de València, 5; les universitats de Granada, Sevilla i la Politècnica de Madrid, 4; i les politècniques de Catalunya i València i la Universitat de Saragossa, 3.

Les característiques del teixit productiu espanyol, no només les de l’universitari, queden retratades també en aquestes dades. Els àrees amb més universitats espanyoles en un top 100 sectorial són Turisme (7), Veterinària (7), Enginyeria Alimentaria (7) i Ciències Agrícoles (5). Cap al top 100 de química, física, enginyeries de telecomunicacions, energètica, hidrològica o de materials... No només l’infrafinançament de la universitat pública espanyola o l’atomització li impedeix estar en llocs capdavanters internacionalment. El dinamisme i la innovació econòmics, i en particular la despesa en R+D públic i privat, té una relació directa amb l’existència de centres d’educació superior de nivell internacional.