No pensin en el setembre

El Govern només parla del setembre per recordar-nos que les seves previsions indiquen que serà llavors quan la inflació de dos dígits començarà a tornar al dígit en solitari. Els anys de creixement i fons europeus que ens vam prometre després de la pandèmia seguiran encara allà, a la cantonada. Mentrestant, es passa l’estiu lloant gairebé amb enyorança les bones xifres macroeconòmiques, que poden resultar un bonic record al final de l’estiu. L’oposició no parla del setembre perquè l’agost ja li sembla la fi del món. Se’ls veu tan convençuts que com pitjor va tot millor els va a ells, que ja ni dissimulen. On no hi ha catàstrofes se les inventen. Apujar un grau la temperatura als bars portarà una altra tempesta del desert. Abaixar un grau la calefacció ens condemnarà a una nova era glacial. Tot per conservar aquest costum tan castís de posar-se la jaqueta als locals a l’estiu perquè fa fred i treure-se-la a l’hivern perquè no s’hi pot estar de calor. Vivim al país on tots els dilemes de les societats avançades, siguin econòmics, socials, polítics o demogràfics, s’acaben reduint a una única qüestió capital: ¿com afectarà l’hostaleria?

A l’hivern o a l’estiu l’economia a Espanya sempre sembla cosa de màgia. Parlem de la inflació com si el fenomen que el preu d’una patata s’hagi multiplicat per vuit quan arriba a la plaça fos una desgràcia que ens ha caigut a sobre, i no el resultat conscient d’agents econòmics intencionats que depreden una demanda indefensa davant una oferta tramposa, en un mercat que no funciona mentre els que ho haurien de vigilar actuen com si tot estigués en ordre. Ja hi havia manifestacions d’agricultors, ramaders o pescadors abans de la guerra de Putin i no protestaven contra l’acostament de presos etarres o els indults del procés.

Com a ungüent ens ofereixen el mític pacte de rendes, quan els salaris s’estan moderant des de fa més de dues dècades mentre els beneficis empresarials ja gairebé voregen, a meitat d’aquest any, les previsions per a tot l’exercici. A Espanya fa temps que van canviar aquell noble «que inventin ells» per un burgès «que es moderin ells». Aquesta ha sigut la veritable gran modernització de l’economia hispana.

Tot i que també podria ser que ignorem el setembre a l’habitació perquè ens hem acostumat de tal manera a viure en l’extraordinari que, en el fons, intuïm que passarà alguna cosa abans que ho tornarà a canviar tot. La teoria del cigne negre sembla un artefacte del passat. Aquesta idea d’un esdeveniment inesperat que ho revoluciona tot, racionalitzat després fins a encaixar-lo en la història, només indueix a la tendresa quan l’inesperat és la nova normalitat. 

Notícies relacionades

¿Què és un pacte de rendes?

Salman Rushdie respira sense ventilació assistida i ja parla

Vivim assetjats per una bandada de cignes negres. Mai hem cregut passar una altra pandèmia mundial, viure una altra guerra a Europa o preparar-nos per a talls de llum i gas; pot ser que fins i tot Salman Rushdie cregués que ja ningú faria efectiva la ‘fàtua’ dictada per Khomeini tres dècades enrere; i menys que ho intentés un noi d’uns 20 anys nascut a Califòrnia, fill d’immigrants libanesos als EUA. Res cala tant com l’odi. Si ho tinguéssim sempre present no el sembraríem amb tanta facilitat.

 Si l’estiu se’ls està fent curt, tenen raó; aprofitin-lo. El setembre ens espera amb els braços oberts i llavors sí que el trobarem a faltar.