Un insult a les víctimes del 17-A

El cinquè aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils hauria d’haver sigut un moment de record d’aquesta tragèdia, d’anàlisi retrospectiva, per què no, del que va passar, o de si les víctimes van rebre el suport que mereixien i requerien, i sobretot d’acompanyament a aquestes persones. I així va ser a l’interior de qualsevol persona de bona voluntat que estigués present en l’homenatge de la Rambla o dediqués un segon a rememorar aquells dies de dolor. Però la jornada d’aquest dimecres va ser pertorbada per la lamentable i indigna actitud d’unes desenes de militants independentistes que van interrompre el minut de silenci, van distorsionar l’ambient de dolor i respecte que hauria d’haver imperat amb els seus crits i, en alguns casos, van arribar a increpar i insultar persones que van perdre familiars en els atemptats.

Si ens cenyim als arguments dels qui van rebentar l’acte, una comissió parlamentària d’investigació sobre el 17-A potser hauria ajudat a aclarir dubtes. Va quedar algun serrell per aclarir (sobre la personalitat concreta del possible inductor o inductors internacionals, bàsicament), però no suficients per repetir que no es coneix ni es vol conèixer la veritat. I menys per proclamar a crits que l’Estat espanyol, i no una cèl·lula gihadista, va ser el veritable responsable de l’atemptat, quan les evidències confirmades per tots els cossos policials i ratificades judicialment són tan aclaparadores.

La mentalitat dels qui aquest dimecres van voler convertir un acte de dol en un d’odi no mereix cap altre qualificatiu que conspiranoica. El seu mecanisme mental no és en absolut diferent del dels qui fabulaven teories sense cap base sobre l’11-S, els qui ho feien amb els atemptats de Madrid (i convertien en objecte de les seves ires la mare d’una víctima, Pilar Manjón), els propagandistes trumpistes que culpen el Govern i anomenen ‘mentiders’ els pares de nens morts en tirotejos (com el locutor condemnat fa uns dies als EUA) o els negacionistes de la Covid que han arribat a assetjar sanitaris. Creure en un món creat a la mesura d’un deliri i agredir els qui amb el seu testimoni fan més evident la falsedat de les seves teories, les víctimes reals, és una pauta reconeixible i habitual en què el populisme d’ultradreta i l’alienació respecte a la realitat es troben. 

Però en tots i cadascun d’aquests casos, darrere de les cares individuals de la desraó hi ha hagut polítics i mitjans que n’han alimentat les teories, han incitat l’odi i n’han intentat treure profit polític. Per això va ser especialment greu l’actitud de la presidenta de Junts, Laura Borràs, repartint abraçades, aplaudiments i paraules d’agraïment als qui, moments abans, s’havien comportat d’una manera vergonyosa. Si la recerca de protagonisme personal fins i tot en una circumstància com la d’aquest dimecres és criticable, encara ho és més el suport moral donat al grup de manifestants. 

Si no estigués ja suspesa del càrrec per estar imputada en un judici per presumpta corrupció, amb el que va passar aquest dimecres n’hi hauria hagut prou per reclamar la reprovació de Borràs com a presidenta del Parlament i representant institucional i, per tant, representant de tota la pluralitat de sensibilitats expressades pels ciutadans a la Cambra. Però actualment el càrrec que ostenta és la presidència de Junts. I aquest partit és qui té un problema. No n’hi ha prou de desmarcar-se com va fer dels protagonistes de la cridòria. Algun dia haurà de dir amb claredat si se sent representat en actituds com les que van enfosquir el que hauria d’haver sigut un dia d’homenatge.