Article de Joaquim Coll Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Veritat i mentida en política
Els casos de mentides per manipular l’opinió pública no han fet més que créixer fins al punt que hem passat a un nivell molt més sofisticat: els ‘fets alternatius’, que qüestionen la mateixa noció de veritat
Pedro Sánchez ha negat categòricament que es disposi a fer canvis en el seu Govern. «Ni tan sols se m’ha havia acudit», ha dit al ser preguntat mentre visitava l’illa de La Palma. Que ho desmenteixi davant l’onada de rumors que han publicat alguns mitjans madrilenys no té res de particular. «Ningú ha col·locat la veracitat entre les virtuts polítiques», va escriure la filòsofa Hannah Arendt. Les seves reflexions sobre els conceptes de veritat i falsedat de fa mig segle ens continuen il·luminant, i l’editorial Página Indómita les va traduir el 2017. Partint dels criteris d’Arendt a ‘Verdad y mentira en política’, la falsedat de Sánchez, en el cas que ho fos, seria legítima, tot i que sigui difícil de creure que al president del Govern no li hagi passat pel cap efectuar algun tipus de remodelació ministerial.
La mentida en política és perniciosa quan s’administra de manera massiva, quan es pretén generar un engany deliberat, sobretot per a consum intern. Arendt va exemplificar la seva teoria amb el cas dels papers del Pentàgon en relació amb la guerra del Vietnam. Des d’aleshores, els casos de mentides per manipular l’opinió pública no han fet més que créixer fins al punt que hem passat a un nivell molt més sofisticat: els ‘fets alternatius’, que qüestionen la mateixa noció de veritat No es tracta només de bastes mentides, com amb les que es va intentar legitimar la guerra de l’Iraq el 2003, i la matussera obstinació sobre l’autoria d’ETA que va fer el Govern de José María Aznar, en l’atemptat gihadista d’Atocha el 2004. En els dos casos, la manipulació va quedar al descobert ràpidament. Des de fa uns anys, parlem de la narrativa ‘fake’, l’objectiu de la qual és destruir la noció de veritat, de manera que perdem la capacitat de judici. Però Arendt ja s’hi estava referint quan alertava de com de destructiva resultava per a la democràcia la confusió entre allò veritable i allò fals, ja que alimentava el cinisme, la cultura de la sospita, la negació de la veritat.
Entretots
No és casual que el llibre amb els textos d’Arendt es publiqués en castellà el 2017, després de la victòria del Brexit en el referèndum i l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca, dos moments cabdals del nacionalpopulisme, mentre aquí anàvem a patir aquell any l’apoteosi del procés, tan farcit d’autoenganys. No obstant, sembla que l’èxit de la política ‘fake’ remet, i pot ser que a Europa ja hàgim passat el pitjor ara que ens enfrontem a la Rússia de Putin. Per això és saludable, davant el cinquè aniversari de l’atemptat gihadista de Barcelona i Cambrils, per esmentar un cas tan actual, que la teoria conspiradora, segons la qual el CNI va estar implicat amb la finalitat de fer descarrilar l’intent separatista, només es trobi als marges del debat polític, alimentada per les enredaires insinuacions de l’excomissari Villarejo. Ningú important qüestiona la veritat judicial i el que llavors era cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, ha negat qualsevol indici i ha emfatitzat la cooperació absoluta que va tenir el CNI en la investigació.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
