Article d’Astrid Barrio Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Infàmia a la Rambla
La condemna al terrorisme i el suport incondicional a les seves víctimes ha de ser sempre, sense cap excepció, l’ocasió per demostrar la unitat dels polítics i de les societats independentment de la seva ideologia
La commemoració del cinquè aniversari dels desgraciats atemptats islamistes a la Rambla de Barcelona ha quedat entelat pel miserable comportament d’alguns assistents a l’acte, d’ideologia independentista, que, en comptes d’anar-hi per mostrar respecte i solidaritat envers les víctimes i les seves famílies i el seu rebuig al terrorisme, van aprofitar l’ocasió, amb malaltissa insensibilitat, per tornar a sostenir la neuròtica tesi que atribueix a l’Estat espanyol la responsabilitat dels atemptats. Més enllà de les habituals esbroncades a les autoritats polítiques, que no per habituals deixen de ser menys menyspreables en aquest tipus de contextos, els exaltats ni tan sols van respectar el minut de silenci en honor a les víctimes, que va ser interromput per les seves proclames. La ignomínia podria haver acabat aquí, però no va ser així. Una vegada finalitzat l’acte institucional la suspesa presidenta del Parlament, Laura Borràs, es va acostar a saludar els manifestants, cosa que equival a avalar el seu comportament per molt que després hagi dit que la seva conducta estava fora de lloc, i exhibint un vergonyant somriure autocomplaent fruit d’una vanitat sense precedents, va ser acollida a crits de «presidenta». No era el moment de donar-se un bany de masses, i fer-ho en aquestes circumstàncies només revela una enorme baixesa moral.
La condemna a la interrupció del minut de silenci i a la infame actitud de Borràs ha sigut gairebé unànime, incloent-hi membres del seu propi partit, que han criticat el seu oportunisme i el dels manifestants. Només alguns dels seus més estrets col·laboradors, uns amb actitud obtusa, com Jaume Alonso-Cuevillas, han intentat falsejar uns fets sobre els quals hi ha nombrosos testimonis gràfics i sonors; d’altres, com Francesc de Dalmases, aclamant el comportament de Borràs, i alguns, com Aurora Madaula, qui en nom del Consell de la República, ha legitimat les inoportunes protestes. Per acció o per omissió no hi ha hagut cap condemna dels fets per part d’aquest sector cada vegada més minoritari però molt sorollós de l’independentisme que veu en cada ocasió, per molt extemporània que sigui, el moment propici per exhibir un argumentari polític cada vegada més basat en la mentida, la tergiversació i la manipulació i que en moltes ocasions voreja la paranoia. Flac favor fan a la seva causa i a la idea que l’independentisme en el seu conjunt és pacífic i democràtic. Perquè aquests miserables són violents, no tenen el mínim respecte pels procediments democràtics ni per les institucions i, en relació amb els fets de la Rambla, han demostrat una falta d’empatia que revela, novament, el veritable rostre de la banalitat del mal.
Entretots
En un segon pla ha quedat el dolor inimaginable dels pròxims a les víctimes, els que havien de ser els veritables protagonistes de la jornada, i les imatges de la solidaritat dels centenars de ciutadans anònims, un ‘Cant del ocells’ ofegat entre els crits de protesta, els clavells blancs dipositats en senyal d’afecte i de dol, la mare asseguda en una cadira que plora amb la foto del seu fill a la falda i una solitària figura d’Iron Man en un suport per a testos que ens recorda que en aquest brutal atemptat també hi van morir nens.
La condemna al terrorisme i el suport incondicional a les seves víctimes ha de ser sempre, sense cap excepció, l’ocasió per demostrar la unitat dels polítics i de les societats independentment de la seva ideologia, i mai, per molt legítimes que siguin les reivindicacions, s’ha de convertir en un espai per a la protesta política. I no ho ha de ser sota cap format. Ni esbroncant les autoritats, ni interrompent minuts de silenci com van fer els activistes independentistes, ni aprofitant per obtenir rèdits polítics com va fer Borràs ni deixant d’assistir a l’acte institucional i eludint les seves responsabilitats com van fer Ciutadans, Vox i el PP. Tot aquest politiqueig ha fet acte de presència en el cinquè aniversari dels atemptats a la Rambla. La més gran de les vergonyes per als ciutadans, la immensa majoria, als quals se’ns encongeix el cor veient el patiment dels damnificats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
