Homenatge a les víctimes del 17-A | Silenci trencat

Quan no es respecta aquest tipus de regles, tenim un problema que pot tenir més calat que la infracció de les lleis sorgides d’un parlament o les ordenances municipals. Falta una cultura cívica comuna, que no s’ha d’atribuir a una franja d’edat determinada. Els que es van enfrontar a les víctimes del terrorisme en l’acte de les Rambles no eren adolescents rebels, precisament. Per això ens hauríem de preguntar què els va portar a actituds tan extremes. No és que desobeïssin una llei considerada injusta: el que van fer va ser trencar una convenció pensada per acompanyar i alleujar el dol.

Els experts en processos de radicalització citen de vegades Ortega i Gasset: «Les idees es tenen; en les creences s’hi està». Quan es viu en una creença simplificadora de la complexitat de l’existència, i tot es percep en termes binaris sense matisos, es pot arribar a dir: «¡soc víctima del terrorisme perquè soc català!». Entre Barcelona i Cambrils, hi va haver 16 víctimes, de més de set nacionalitats. Però això no traspassa el filtre mental d’alguns, convençuts que la seva identitat és l’objectiu que d’altres s’han proposat destruir.

Notícies relacionades

Borràs eludeix l’autocrítica pel boicot a les víctimes del 17-A

Un insult a les víctimes del 17-A

Els que van trencar el minut de silenci eren independentistes. No representaven l’independentisme, i la prova rau en les crítiques que han rebut de tots els partits independentistes; fins i tot Laura Borràs se n’ha distanciat, en unes declaracions de fa poc. Però crec que els qui han liderat el moviment secessionista fins ara tenen la seva part de responsabilitat en el que ha passat. En primer lloc, per permetre que els prejudicis hispanòfobs actuessin com a element de motivació del secessionisme. Si al principi es presentava la independència com un futur millor, aviat comencem a veure com es mostrava com l’única sortida digna d’una Espanya en descomposició econòmica i moral. Més que assolir un país millor, es mirava d’abandonar un país «pitjor». No es feien fàstics a la distorsió populista de la veritat, com si hagués de subordinar-se al bé de la causa. En podem trobar dos exemples. El primer, el trobem en l’entrevista que el març del 2017 va concedir el delegat de la Generalitat a Brussel·les, en què arribava a afirmar que l’adhesió a la Unió Europea es faria coincidir amb la proclamació de la independència del nou Estat català. No dubto que molts independentistes de bona fe creguessin això, però ningú amb un mínim coneixement del que significa la UE podia dir tal simplicitat sense posar-se vermell. El segon, en una conferència del president Puigdemont al Centre d’Estudis Europeus de Harvard, també el març del 2017. Carles Puigdemont afirmava en el minut 7:22 que la Constitució espanyola autoritza l’Exèrcit a actuar contra els seus propis ciutadans, i és l’únic cas a Europa juntament amb Turquia. Va mentir en el contingut, perquè a la Constitució no es troba el que va afirmar Puigdemont. El que diu (article 8) és que les forces armades tenen com a missió «garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional». La Constitució portuguesa diu una cosa semblant, i està en la línia del que trobem a les constitucions d’Alemanya i Àustria.

Perquè alguns interioritzessin aquestes mentides i prejudicis, fins a ser incapaços de sortir-ne, algú va haver de difondre-les abans, i d’altres donar-ne compte sense gens de crítica realista. Que la repulsa unànime de la ruptura del minut de silenci ens porti a tots a parlar en defensa de les regles mínimes de convivència, i de la part de veritat que percebem.