L’ocupació aguanta

Així, es pot recordar com la pujada del salari mínim, fins a situar-lo en 1.000 euros, es va criticar des de posicions conservadores, i es va assegurar que comportaria una gran destrucció d’ocupació, i no ha sigut així. De la mateixa manera, s’assenyalava que la reforma laboral descoratjaria la creació d’ocupació, i tampoc ha sigut el cas; a més, el percentatge de nous contractes indefinits supera el 80%. Més recentment, s’alertava que els sindicats forçarien l’adequació dels salaris a la inflació, cosa que comportaria el tancament de no poques empreses, i tampoc ha passat: en els convenis, els sous s’han actualitzat en poc més del 2%.

Notícies relacionades

El mite de la falta de personal: els treballs per cobrir suposen menys de l’1% dels ocupats

El sector turístic concentra la meitat dels llocs de treball creats l’últim any a Espanya

Tot això hauria de servir d’estímul davant d’aquesta ja imminent tardor que la gran qüestió, ja inajornable, serà com repartir-nos els costos de la inflació entre rendiments del treball, del capital, marges empresarials, funció pública i pensionistes. L’experiència des de l’inici de la pandèmia evidencia que les propostes negociades, assenyades i allunyades de maximalismes, acaben per tirar endavant i aportar bons resultats.

Aquesta negociació serà una de les moltes que ens esperen. La fractura social, l’emergència de conflictes globals, la crisi energètica i el desastre climàtic sacsejaran els equilibris de temps recents. I el tema determinant serà com n’assumim equitativament els costos, que poden ser molt elevats. Només ho aconseguirem si abandonem la defensa d’estrictes interessos de part i ens comprometem a recompondre un espai comú, avui massa esquerdat. El convuls segle XX evidencia que només així es poden superar situacions traumàtiques. I també ens assenyala com cadascú acaba fent la seva. Millor aprendre de la història.