UN SOFÀ A LA GESPA
Una societat real
Les primeres jornades de Lliga poden ser premonició o miratge. O també avís per als navegants o una foto fixa desenfocada. Tot alhora o per parts. Al Madrid, per exemple, estan instal·lats en l’estadi del presagi, tenen la clarividència d’intuir un futur en què tornaran a ser campions. Ho testifiquen dues victòries molt serioses. Sofertes, però amb la contundència del que és evident, que allà funciona un bloc, malgrat l’adeu de Casemiro i amb la pervivència d’algú tan alat com Modric. O com Benzema. Els equips que han començat amb el pas canviat (llegeixi’s l’Espanyol o l’United, per exemple) confien en la teoria del miratge o de la realitat difusa, una mena de purgatori virtual que només es convertirà en una cosa tangible quan de veritat, d’aquí 10 dies, es doni per tancat el ‘mercato’ i tots podem saber, almenys fins que arribi l’hivern, de quin mal morirem.
Ho ha dit Xavi: «No és una situació còmoda per ningú, està mal organitzat. I és veritat. Si les coses s’haguessin accelerat, amb l’adeu de Memphis i d’Aubameyang celebraríem la fitxa definitiva de Kounde, però resulta que aquest es va quedar a Barcelona i l’holandès i l’altre francès van estar asseguts a la banqueta, quan tots sabem (o intuïm o esperem) que no hi seran durant molt temps. Això, es miri com es miri, és un despropòsit que algú hauria de solucionar. Hauríem de tornar a tenir un cert aire ‘vintage’ i dedicar l’agost als tornejos d’estiu (els emocionants Teresa Herrera o Carranza, amb els seus enormes, desproporcionats i barrocs trofeus) i deixar la competició per al setembre, ja amb tot lligat i ben lligat. O fixar la data final dels fitxatges abans que comenci el mambo. De fet, vivim en aquest sense viure, com si fóssim en el Gamper, però amb l’excepció que els punts compten i tant valen els d’ara com els del març.
Somni humit
Arribava el Barça al Reale Arena debatent-se entre el miratge i la premonició. Entre la fe dels canvis substancials, i necessaris i urgents, i la il·lusió pel que s’entreveu. Entre el temor d’una nova ensopegada i la possibilitat de començar a pensar en societats reals, és a dir, en combinacions tan estratosfèriques com aquesta última de Lewandovski i Ansu Fati, que va ser una cosa semblant al somni humit en què ens agradaria viure instal·lats. I de sobte amb els detalls exquisits, fins i tot en ple agost, encara pendents dels que se n’aniran perquè puguin entrar els que piquen a la porta, comencem a pensar més en la premonició d’una temporada feliç que no en aquesta terra de ningú on encara vivim. El dia del seu aniversari, el polonès va bufar dues vegades i ens va recordar el que és un veritable davanter centre, però també va demostrar que sap jugar (¡i de quina manera!) a futbol. Serà necessari apuntalar la defensa i pensar què dimonis fer amb De Jong, però existeix una societat real, verificable i amb futur. I el CEO d’aquesta societat es diu Pedri, per cert.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
